Enric Mirambell, un centenari

Acaben de sortir publicades les Memòries (Girona, Ajuntament, 2022) d’Enric Mirambell Belloc. Aquesta edició coincideix amb l’any del centenari del naixement del Dr. Enric Mirambell, un centenari que li va faltar molt poc per veure en vida. Ha tingut cura de l’edició la Clara Renedo Mirambell, que hi ha aplicat el seu bagatge de graduada en filologia clàssica i el seu doctorat en filologia llatina defensat a París a l’École Nationale des Chartes, i ho ha fet amb l’afecte i l’estima de la seva condició de neta. Un bell privilegi poder editar i tenir cura de les Memòries del teu avi i fer-ho emocionadament i amb professionalitat alhora. El llibre inclou la transcripció del text de les Memòries, un epíleg on s’explica la donació del seu fons per part de la família a l’Arxiu Municipal de Girona, el març de 2021, un text en castellà amb un Balanç de l’experiència professional que va escriure amb motiu dels 25 anys del seu ingrés al cos d’arxivers i bibliotecaris que no es va arribar a publicar i un apèndix amb fotografies i documents.

Com explica l’alcaldessa Marta Madrenas en el pròleg les Memòries esdevenen el paradigma de l’elogi que el Dr. Mirambell va fer i va deixar escrit i publicat de la menestralia gironina, com un elogi de la classe mitjana de la ciutat, dels seus valors i de la seva manera de viure, a l’acte del dia 29 d’octubre de 1987 amb motiu de la seva presa de possessió com a Cronista Oficial de la Ciutat.

Enric Mirambell dedica els primers apartats a explicar que va néixer al primer pis de la casa número 12 de la plaça del Mercadal, els orígens i procedència de la seva família (de Centelles i de Labarthe de Rivière a França), la seva implantació a Girona i els primers compassos de la seva vida com el viatge a Barcelona de 1929 amb motiu de l’Exposició Universal i els seus estudis als Maristes. Dedica una especial atenció a l’impacte en la seva vida i la de la seva família de la Guerra Civil des de juliol de 1936 fins al 4 de febrer de 1939 quan retornaren a casa després d’haver passat uns dies refugiats en una masia de Quart fins que van veure l’arribada dels primers soldats italians. La ciutat cremava pels quatre costats però la casa estava intacta.

Finalitzada la guerra i superat l’examen d’estat Mirambell es va matricular a la Universitat de Barcelona per cursar la carrera de Filosofia i Lletres entre 1941 i l’11 de juny de 1945 quan va obtenir el títol de llicenciat. Amb el títol a la butxaca i després d’haver fet els primers cursos com a estudiant lliure i haver dedicat els estius a les milícies universitàries al Montseny, Mirambell va començar el feixuc recorregut a la recerca de feina. Sabia que volia combinar la docència amb l’especialització i unes oposicions al cos facultatiu de bibliotecaris i arxivers. El 4 de febrer de 1949 va assumir la direcció de la Biblioteca Provincial que es custodiava en els baixos de l’Institut del carrer de la Força; la Biblioteca es traslladaria al nou local de l’antic Hospici el dia 29 d’octubre de 1951. Més endavant incorporaria també la direcció de l’Arxiu Provincial (22/4/1952). Va guanyar les oposicions al cos el 8/2/1954 i el nomenament li va arribar el 27 de setembre de 1954; l’any 1955 va crear el Centre Coordinador de Biblioteques i el 1958 va propiciar la creació del servei del Dipòsit Legal.

El 10 d’agost de 1951 es van casar Enric Mirambell i Juanita Roqueta. L’any 1952 mentre esperaven el primer fill, que no va anar bé, Enric Mirambell va anar a Santander a un congrés; la comunicació amb la família es feia per telegrama: «A casa no teníem telèfon, ni tampoc en tenien a casa la mare de la Juanita, on ella s’havia acollit. Cada dia ens enviàvem un telegrama». El retorn de Santander va ser rocambolesc, propi dels transports de l’època. «Vaig sortir de Santander un dijous a les vuit del vespre i no vaig arribar a Girona fins el dissabte a les quatre de la tarda. Durant el viatge només vaig menjar pa amb pernil. Vaig haver de canviar de tren a Venta de Baños, Miranda de Ebro, Saragossa i Barcelona».

La lluita per la supervivència i per disposar d’un salari raonable comportava acumular diverses feines: En els primers temps «El ventall d’activitats no podia ser més ampli: a l’Institut Geografia i Història; a la Normal, filosofia; a la Biblioteca tècnica bibliotecària i administració pública i a les Dominiques, llengua i literatura»; i per altra banda «El càrrec de bibliotecari a Girona comportava acumulativament la direcció de la Biblioteca Pública, de l’Arxiu Històric, del Centre coordinador de biblioteques, del Registre de la propietat intel·lectual, del dipòsit legal, de l’Arxiu d’Hisenda i el 1966 s’hi afegí també la Casa de Cultura».

Malgrat aquest context d’activitat diversa i frenètica Mirambell va esdevenir doctor el dia 13 de març de 1963 «dos dies després de l’examen de conduir». El 3 d’octubre de 1966 es va inaugurar la Casa de Cultura on des de 1969 acolliria l’embrió de la Universitat de Girona a traves del Col·legi Universitari de Girona. El 16/6/1978 va ser nomenat delegat Provincial del Ministeri de Cultura.

L’octubre de 1982 Enric Mirambell va viure un dels moments més tristos, més amargs i més injustos de la seva carrera professional. Va ser cessat com a director de la Casa de Cultura i substituït per una persona d’extracció política. Sempre contingut en els seus judicis aquesta vegada Mirambell explota: «Es pot dir que vaig ser víctima d’un robatori».

Cinc anys més tard es va jubilar el dia 12 de juliol de 1987. Des de setembre de 1986 havia començat una col·laboració dominical al Diari de Girona que mantindria fins uns mesos després de la seva mort perquè escrivia els articles per avançat. El dia de Sant Narcís de 1987 Enric Mirambell va prendre possessió del seu nomenament com a Cronista Oficial de la Ciutat amb l’apadrinament del canonge Mn. Jaume Marquès Casanovas.

Feliçment jubilat va ser feliç exercint de cronista, escrivint articles i llibres, pronunciant conferències i mantenint una presència activa a la vida de la ciutat.

L’obra escrita d’Enric Mirambell ja va ser objecte d’un article de Brigitte Nonó al volum d’homenatge que li va dedicar als Annals (XLIX, 2008) l’Institut d’Estudis Gironins i que vaig complementar a la necrològica que vaig escriure també als Annals el 2020 (AIEG, LXI, 2020). No cal doncs insistir-hi ara. Només deixar constància que aquest volum de memòries culmina pòstumament una obra extensa i molt acreditada en el camp de la recerca bibliogràfica, els estudis sobre la impremta, la crònica ciutadana i les aportacions paleogràfiques i documentals.

Feliç com a cronista, Mirambell va ser després de dècades de dedicació extrema en el camp professional, un cop jubilat un Cronista perfecte com vaig titular la conferència que li vaig dedicar el dia 18 d’octubre de 2022 a la Biblioteca Carles Rahola, on l’auditori gran portarà el seu nom.

Subscriu-te per seguir llegint