L’eufòria marroquina és eufòria gironina

Ni Sarabia, ni Carlos Soler, ni Busquets van ser capaç de marcar un penal a l’exporter del Girona Yasine Bounou i, un cop Achraf Hakimi va haver marcat el tercer de Marroc l’alegria es va desfermar a Rabat, a Marràqueix, a Fez, a Ceuta i Melilla... Però també a Madrid, Vitòria, Girona, Figueres o Salt. Les imatges de centenars d’aficionats celebrant la victòria en els vuitens de final del Mundial de Qatar a la Rambla de Figueres són comparables, per no dir més importants, a les que es recorden en el mateix escenari per celebrar el Mundial guanyat per Espanya el 2010 a Sud-àfrica o en molts títols del Barça. Això que vol dir? Què a Figueres hi ha més sentiment marroquí que espanyol? No. Que a Salt o a Roses hi ha més fans de Ziyech o Boufal que de Pedri o Gavi? Tampoc. Vol dir que hi ha de tot. Sentiment marroquí, sentiment espanyol, madridistes que animaven Espanya tot i desitjar que a Luis Enrique li anés malament, independentistes que volien que Espanya quedés eliminada tot i reconèixer (amb la boca petita) que Luis Enrique els hi cau bé, sud-americans que tenen en Messi la seva única religió... Catalunya ha estat, és i serà mestissa.

Un mestissatge que, segurament, no és una de les característiques de la societat catalana que més agrada a Jordi Pujol. Però, manllevant una de les frases més tòpiques de l’expresident de la Generalitat, «és gironí, figuerenc o saltenc qui viu i treballa a Girona, Figueres o Salt». I els aficionats que dimarts van celebrar l’eliminació d’Espanya en mans de Marroc pels carrers són gironins, figuerencs, saltencs, catalans... I, en molts casos, espanyols de ple dret des del punt de vista legal perquè han nascut aquí i tenen la nacionalitat. Però, tinguin o no passaport, hagin nascut al Trueta, a l’hospital de Figueres o més al sud de l’estret de Gibraltar no deixen de ser gironins. Igual que l’aficionat que surt al carrer per celebrar un títol del Barça, una copa d’Europa del Madrid o un Mundial de la selecció espanyola. L’eufòria pels èxits de la selecció marroquina no deixa de ser una fotograma més de la pel·lícula que documenta la societat gironina. Tan gironina com qualsevol altra.

Subscriu-te per seguir llegint