El desenvolupament marca la història

Ningú dubta de la complexitat del moment actual, del canvi de rumb de moltes qüestions: culturals, econòmiques i geopolítiques. Alguns dels fets que passen són fruit del mateix camí que fa la història. Hem comentat anteriorment en aquest mateix espai que l’Índex de Desenvolupament Humà (HDI) evoluciona en funció de la riquesa del país. Quan observem el benestar dels països al món en funció d’aquest índex, trobem tres grups de països: els que tot just surten de la fam i lluiten per tenir serveis bàsics mínims, els que ja tenen el desenvolupament avançat, i els que ja han arribat a un grau de benestar que els fa ser panxacontents. Nosaltres ens trobem en aquest darrer grup, on ja no hi ha massa força per obtenir més benestar, ja ens va bé el que tenim: No em demanis més esforços, no em modifiquis el paisatge, també tinc dret a fer vacances estant a l’atur, no pressionis massa als fills, que no s’angoixin... reconeixeu aquests patrons?

Però el grup de països que encara no han arribat a aquest estadi viuen tensions per fer el salt definitiu. Avui parlaré de tres països que es troben a punt de fer el salt, s’apropen a la modernitat. Són Iran, Xina i Rússia. L’any 1990 Xina i Iran estaven en el grup primari de desenvolupament de països, amb un HDI de 0,48 i 0,6 respectivament. Rússia, en canvi, tenia un HDI de 0,74, car encara no havia patit el desmembrament de la Unió Soviètica. El 1995 ja havia retrocedit fins a 0,7, però el seu PIB per habitant havia baixat de 21.500 $/h a 13.300 $/h. La patacada va ser molt forta, i aquestes coses deixen ferides que es troben més tard. Per comparar, Espanya el 1990 estava a 0,76 i a 27.500 $/h, a punt d’assolir el llindar del grup estable de benestar.

Amb els anys els països han avançat, Espanya es troba amb un HDI de 0,9 i un PIB per habitant de 36.211 $/h i els altres països ho han fet de forma desigual. Rússia tenia el 2020 un HDI de 0,83 i 26.456 $/h, on es veu que ha superat la riquesa de 1990, però molt lleugerament, tot i l’enorme magatzem de matèries primeres que té. Xina ha arribat a 0,76 i 16.316 $/h tot i la complexitat de fer créixer 1.500 milions d’habitants. Iran ha aconseguit 0,79 i 12.655 $/h. Tots tres països estan a la ratlla d’entrar al grup de benestar estable i això ho noten els ciutadans. Tenir un elevat grau de formació és incompatible amb un estat repressiu que limita la llibertat personal. Per això han aparegut les protestes al carrer a la Xina i a l’Iran, la gent no suporta més repressions sense sentit. Si no ho fan més a Rússia és pel risc a ser empresonats durant anys o ser portats a la guerra.

La setmana passada desenes de milers de manifestants sortien als carrers d’una vintena de ciutats a la Xina per protestar per les condicions estrictes i draconianes de confinament imposades per combatre la Covid-19. Els ciutadans no entenen com ells han de patir aquests efectes i veuen com al mundial de Qatar els espectadors no porten ni mascaretes a l’estadi. Les manifestacions recorden els fets de Tiananmen el 1989 que es va acabar amb almenys 2.000 estudiants morts. Les coses ara ja no són iguals, el nivell cultural i de benestar de la gent ha canviat notablement. Ara els estudiants diuen que «la Covid és un problema secundari, el principal problema és que no hi ha límits a la intrusió de l’estat en la vida privada dels ciutadans.» Els policies que fan front als manifestants els diuen que estan manipulats per forces estrangeres, i la resposta és «quines forces estrangeres, Marx o Engels? L’incendi que ha causat deu morts pel retard dels bombers també ha estat causat per forces estrangeres?»

El govern xinès ha decidit alleugerir les mesures de contenció, tot i saber que aquest hivern hi pot haver un milió de morts per Covid-19. El problema es troba en el mal funcionament de la vacuna, l’orgull xinès a no voler comprar les vacunes AMR i en una davallada de l’economia no vista des de fa 30 anys. Tot està a punt per fer un canvi, esperem cap a menys repressió, encara que podria ser cap a l’altre costat, envaint Taiwan per posar fum pel mig.

A Iran les coses tenen semblances. Amb un nivell de formació dels joves molt alt, amb un 60% de dones estudiants a les universitats, la repressió cultural ja no s’aguanta més. L’enfrontament amb la policia cultural (10 milions de policies, amb 83 milions de persones) que vetlla pels bons costums islàmics, ha saltat pels aires, tal com va passar a París i a Europa l’any 1968. En aquest cas, les dones reclamen el seu paper al país, a exercir el seu dret arran de la formació que tenen i no aguanten més repressions sense sentit. Allà també les hi recomanen no contaminar-se per occident, cosa que és inevitable si fan una mirada a l’exterior «No sabem explicar per què no som felices, és l’ambient el que no va. Estimem el nostre país, però el que ens falta és senzillament aire.»

Ens queda el cas de Rússia, tocada per la ferida del desmembrament de l’imperi d’abans de 1990, ha fet un últim moviment de cua amb l’errònia invasió d’Ucraïna. No ha sabut veure el sentit de la història i ara haurà fet un pas enrere notable en la modernització. L’anunci de Putin sobre la seva predisposició a negociar és el senyal que mostra que és conscient de l’error que ha comès. Arribar a un acord sobre les fronteres actuals de Lugansk, Donetsk, Mariúpol i Melitópol, amb el riu Dnieper fent frontera en el seu darrer tram, pot ser possible en les setmanes vinents. Llavors tocarà reconstruir Ucraïna, resoldre els problemes energètics d’Europa i establir regles clares amb Rússia, que evitin caure novament a les seves mans en matèries primeres i l’ajudin a creuar la porta de la modernitat. Segurament sense Putin.

Per tant, cal veure tots els moviments d’aquests tres grans països en positiu, esperant que aquestes convulsions acabin per obrir la porta d’una modernitat que els situï de forma permanent per sobre un HDI de 0,8.

Mentre això passa, nosaltres també hem de fer els deures i treure’ns la son de sobre, superant el benestar marginal, corregint l’economia del consum pel consum per una nova economia frugal, deixant l’espai preparat perquè els països que venen darrere trobin el camí fressat i frenant els efectes del canvi climàtic.

Subscriu-te per seguir llegint