L’ANC i els «col·laboracionistes»

Sempre he pensat que l'únic lideratge fort que ha tingut l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha estat el de Carme Forcadell. L'única excepció a aquesta afirmació va ser el de Jordi Sánchez que, sense arribar al seu nivell, va portar les regnes de l'organització amb fermesa i determinació, però que en part va ser gràcies a l'ajuda de Jordi Cuixart, qui en la mateixa època era el president d'Òmnium Cultural. Els «Jordis» semblaven un sol, les dues organitzacions anaven agafats de la mà en quasi tot, els dos líders apareixien plegats a tots els esdeveniments i no hi havia ni una escletxa -o això és el que vèiem- entre l'ANC i Òmnium. Fins i tot es va acusar conjuntament els dos dirigents de les mateixes accions per portar-los a judici i presó. Cuixart va ajudar Sánchez a ser un líder. També eren altres temps, els de Forcadell i Sánchez, on el conjunt de l'independentisme feia una pinya i possiblement era més fàcil exercir un lideratge.

Carme Forcadell tenia un equip al darrere, és cert, que treballava amb duresa i era capaç d'organitzar aquelles manifestacions multitudinàries de les diades que vam veure i que molt probablement la van ajudar a estar al capdavant de l'Assemblea per marcar l'agenda independentista i també la no independentista. Però tenia un do: quan es posava davant d'un micro amplificat sabia què havia de dir, tenia credibilitat i molta ambició. Aquest do la va catapultar a dalt de tot, i també la va fer caure. Esquerra i Convergència la temien. Els primers la coneixien prou bé perquè va ser militant i regidora a Sabadell entre 2003 i 2007 i Artur Mas, que políticament va ser més hàbil que ella, la va acceptar com a presidenta del Parlament, evitant que fos una possible candidata a presidir la Generalitat si les negociacions per ocupar aquest càrrec es torçaven, com així va acabar passant.

Encara que pogués semblar el contrari, el premi estava enverinat. Forcadell ja no podria exercir cap lideratge social i menys polític. La mesa del Parlament dona poc marge més enllà dels afers institucionals, de representació i de control de la cambra i va ser la fórmula «perfecta» per als dos partits per allunyar-la del «poder» executiu. Després d'aquella decisió, vindria tota la resta. L'enviament de Mas a la paperera de la història, l'ascens de Puigdemont, l'auge del procés i un llarg etcètera, fins a arribar a l'escenari actual, radicalment diferent d'allò que es va viure els anys 2015, 2016 i 2017 i amb alguns papers absolutament canviats.

Un exemple clar de la nova situació és la manifestació que l'ANC va organitzar dimarts a Barcelona per protestar contra la derogació del delicte de sedició i les conseqüències en el codi penal que representarà. L'Assemblea ja no té aquella capacitat de convocatòria del passat. I amb això no vull dir que hagués de congregar la gran quantitat de persones que anaven a les manifestacions de l'11 de setembre, però sí una afluència suficient que permetés als organitzadors dir que ha estat un èxit sense necessitat que la vermellor els pugi a la cara. No va ser el cas, ni agafant la xifra més abundant de les que es van donar.

I no va ser un èxit perquè l'únic que va aconseguir és posar encara més de manifest la divisió de l'independentisme. Òmnium se'n va desmarcar, perquè ja fa temps que ha llegit una nova realitat i s'hi ha adaptat. Cuixart va ser dels primers a donar la cara poc temps després de sortir de la presó i a explicar a tot l'independentisme que calia canviar persones al capdavant de les organitzacions (polítiques i socials) i el que és més important, va actuar amb conseqüència i se'n va anar. ERC, dissimuladament i xiulant a dreta i esquerra, també ha canviat les posicions. Primer les ha testat, no fos cas, i després ha anat actuant en conseqüència, malgrat que el 2017 va ser el partit (Marta Rovira suplicant i Oriol Junqueras mantenint-se en un silenci clamorós) que més va pressionar per declarar la independència.

L'ANC no ha sabut llegir el resultat del procés independentista i actua com si estiguéssim en aquell octubre de fa cinc anys. Un exemple és el discurs del vicepresident de l'Assemblea, Jordi Pesarrodona, qualificant Esquerra de «col·laboracionista». El dirigent pot haver volgut dir moltes coses, però sense dubte un dels significats ens porta a una de les èpoques més vergonyoses de la història d'Europa.

Subscriu-te per seguir llegint