Un sopar de duro

L’ús de la humiliació a la televisió no és una cosa nova. Fa escola. Es remunta a un dur Risto Mejide posant a parir els concursants d’OT. Si tots són correctes, sembla, avorreix. Les audiències se les emporten els programes on hi ha més «canya», fins al punt que el maltractament televisiu s’ha tornat la matèria primera de l’espectacle, xous que per desgràcia ja són tradició a la nostra cultura.

Sempre que he vist MasterChef m’ha cridat l’atenció un cert despotisme il·lustrat del que feien gala els seus jutges, de la mateixa escola de Mejide. Un ús indiscriminat d’un mecanisme d’humiliació, més dur o més tou segons el cas, que genera encara avui certa morbositat a l’audiència.

Parlo de fer blanc en pobres diables ansiosos d’aprovació. Sorprèn l’entusiasme amb el qual molts dels participants es presten a ser usats com a titelles. I no només són uns ningú que abans d’entrar a concursar cuinaven per a la seva mare, sinó personatges famosos sobrats de diners, com passa amb l’edició del Celebrity.

Aquesta setmana MasterChef i el cuiner català Jordi Cruz han tornat a ser a l’ull de l’huracà mediàtic gràcies a la rèplica de la presentadora televisiva Patricia Conde. La participant del talent culinari no només va acusar el programa d’estar pactat, que el seu equip feia ús de drogues i que Jordi Cruz era un manat que repetia el que li deien per un auricular, sinó que (també) s’havia sentit humiliada per aquest darrer.

Bona part del que triomfa per televisió reflecteix la nostra societat com un mirall. Volem veure jutges que es passen amb la gent. O no? Volem hòsties. Hi ha i segueix present certa alegria per veure patir la resta, aquella que venia des que llançaven cristians als lleons. Hi ha com una festa de la humiliació, que uneix allò ancestral amb allò modern.

Succeeix que per a cada personatge els catalans semblem haver inventat una frase, i cap millor per a aquest cuiner català que ensenyava el seu cos poc temps enrere a Men’s Health que el de sopar de duro. Un sopar presumptuós (les cinc pessetes d’abans) que emmarca amb claredat una vanitat tan impossible que tot ell es queda en presumpció i floritures.

Pots ser molt bo a la cuina, i pel que sembla, per les estrelles Michelin que té, Jordi Cruz ho és. Però fer servir la humiliació (per auricular) per fer més alt el teu pedestal, i cobrar una morterada per donar menjar als lleons, et baixa d’allà dalt en un mig segon.

Subscriu-te per seguir llegint