Bisbes, Magisteri i participació dels fidels

Escric a primeries de mes i, quan surti aquest article, potser ja ocuparà la seu gironina un nou bisbe. Tant de bo! Ara com ara, però, no està nomenat i els gironins correm el perill que acabi regint la diòcesi un prelat caigut amb paracaigudes, sense cap relació amb la comunitat que ha de presidir. Per a les diòcesis del Principat –aquesta és l’anomalia– sovint s’han anar a cercar bisbes a les Illes, a València o a la Franja (?). Faig meva la tesi de l’actual psicologia sociològica: si una comunitat eclesial no pot oferir un líder, és un fracàs com a comunitat. Tanmateix, si les meves informacions són bones, aquesta vegada el Nunci volia un bisbe gironí i... Mentre alguns que s’hi oferien, millor que no ho haguessin fet, d’altres candidats òptims es feien l’orni. Per això ha sonat per a Girona el nom Romà Casanova, un home nascut a Deltebre i format a Tortosa, actual bisbe de Vic. Però, es despullarà un sant per vestir-ne un altre?

Quina és la tradició del magisteri en aquest tema? «Ningú sigui donat com a bisbe a aquells que no el vulguin» (Celestí I, papa). «Qui ha d’estar al capdavant de tots, ha de ser elegit per tots... La imposició de bisbes no desitjats pot portar que els homes es tornin menys religiosos» (sant Lleó Magne, papa). Més radical, encara, sant Cebrià: «El poble té el poder d’elegir bisbes dignes i de recusar els indignes». En l’antiguitat els papes només prenien el paper d’àrbitres (ratificant l’elecció o fent-la repetir), però no nomenaven mai bisbes ells mateixos. La participació dels fidels en l’elecció dels bisbes de les seves esglésies va durar molts anys.

El dolorós Cisma d’Orient, quan l’Església arribà a tenir tres papes, va ser resolt pel Concili ecumènic de Constança el 1414: deposà Benet XIII (el papa Lluna) i Joan XXIII, admeté la dimissió de Gregori XII i elegí Martí V (1417-31). Però hi ha tres fets desconeguts d’aquell concili: a) el conciliarisme (el document Haec Sancta pressuposa els concilis ecumènics per damunt el Papa, cosa refusada posteriorment, des del Laterà V al Vaticà II); b) el Decret Frequens del 9-X, que obliga al Papa a convocar un concili ecumènic cada deu anys, cosa que Roma mai no ha tingut en compte; c) les vicissituds del Cisma no acabaren amb Martí V: hi ha qui parla d’un nou cisma (1438-1448, amb dos papes, Eugeni IV i Fèlix V), ja que per causes diferents el concili inaugurat a Basilea el 1431, continuà a Ferrara (1437) i acabà a Florència (1439), sortosament amb la renúncia de Fèlix V i l’elecció, per a l’Església universal, de Nicolau V (1447-1455). Tanmateix, en la 12a sessió de Basilea (avui s’accepta la legitimitat de les 25 primeres) s’hi prescriu que el papa no té cap dret a reservacions (reserva de nomenaments determinats), ja que «cada comunitat eclesial ha d’elegir el propi prelat». Malauradament, el concili posterior, Laterà V (1512-27), deixarà entreveure que en algunes eleccions «el papa ha de tenir-hi una part important», segons els Conciliorum aoecomenicorum Decreta: Coe-D, 445-448). Les regalies eren a l’horitzó, encara que el Decret faci aquesta dura advertència: «Els papes, en el judici de Déu, han de donar compte d’aquells que van promocionar a Esglésies o monestirs» (Coe-D, 591). Aquell decret de Basilea, signat pel papa, que encara segueix en vigor, incomprensiblement ha acabat desaparegut (no el trobaran ni al Denzinguer, que recopila el Magisteri Esclesiàstic).

El concili de Trento va reblar la responsabilitat en el nomenament de bisbes: «Sàpiguen que pecaran mortalment, fent-se còmplices de pecats aliens, si no elegeixen aquells que consideren més dignes i útils per a cada església» (CoeD, 735-736). Encara que no digui que el papa hagi de nomenar tots els bisbes, deixa clar que «si algú diu que els bisbes nomenats pel papa no son veritables i legítims... sigui anatema» (Denzinguer-Hünermann, 1778).

Seguint la història, doncs, la participació dels fidels en el nomenament de bisbes no ha fet més que empitjorar. Si a l’Edat Mitjana el clergat i el poble eren subjectes d’elecció (clerus populusque), aviat, en una societat feudal estratificada, el poble quedà apartat en pro dels senyors feudals i emperadors, donant lloc a bisbes investits al servei del poder. Gregori VII (1073-1085) lluità contra els investidures i, malgrat voler que clergat i poble elegissin els seus prelats, obrí la possibilitat que el metropolità o el papa es reservessin unes eleccions que, si no podien tornar al poble, almenys volia prendre de les mans dels poders públics, (Monumenta Germania Historica, Ep. Sel. II,2, pàg 482). Aquestes reservacions van degenerar i pervertir-se fins a concedir als monarques la provisió de bisbats a canvi de favors polítics o econòmics. Llavors els grans senyors convertiren els bisbats en autèntiques prebendes o regals (regalies) per amics o familiars (amb bisbes nomenats als 10 o 12 anys). Aquestes regalies expliquen l’aparició de bisbes gal·licans al segle XVIII, tots a la mida del rei de França, i de bisbes exclusivament provinents de la noblesa al segle XIX. Quan se’n queixà Rosmini a Les cinc llagues de l’Església (1832), fou condemnat a l’Índex. El concili Vaticà II acabà amb les regalies i demanà a les autoritats que renunciessin espontàniament als drets adquirits.

Davant d’aquest panorama, cal dir, almenys, que l’actual manera de nomenar bisbes –el Vaticà té una denominada Congregació per als Bisbes, de la qual forma part el cardenal Omella com forma part del Suprem Tribunal de la Signatura Apostòlica des del 2017– pot ser legítima, però no és fidel a la tradició eclesiàstica. La pròpia autoritat eclesiàstica, per evitar el risc d’escoltar la feligresia, es passa pel forro el seu propi magisteri. I això que l’actual Dret Canònic reconeix que un principi electiu democràtic no seria cap desviació; es limita a dir que el papa «nomena lliurament els bisbes o confirma aquells que han estat legítimament elegits» (c. 377).

Una comunitat eclesial incapaç d’elegir un bisbe entre els seus membres és un fracàs? Vaig tenir ocasió de manifestar-ho en un sopar el 2019 a l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Juan José Omella. «La qüestió és més complexa», em va respondre. Pocs dies després (maig 2019), es nomenà per a la seu tarragonina Joan Planellas i Barnosell. Almenys era català. A Terrassa fou nomenat Salvador Cristau el 2021, ja bisbe auxiliar, format a Toledo. El 3 de gener del 2022 fou nomenat per Solsona, Francisco Simón Conesa, nascut a Elx, doctor en Filosofia i Teologia per la Universitat de Navarra (Opus Dei). Ara tenim sis bisbes catalans formats a València, Aragó, Toledo i Navarra. Una situació del tot anòmala mentre s’escatainen mots com «participació» i «sinodalitat». No sé què passarà Girona i, aviat, Barcelona (Omella, nascut el 1946, ha complert els 75 anys), però els fidels, en el futur, hem de tenir-hi alguna cosa a dir.

Subscriu-te per seguir llegint