La cruïlla de l’independentisme

En un sistema polític com l’espanyol, l’existència d’un moviment independentista fort és una condició necessària però no suficient per a l’èxit d’un projecte de secessió. És necessària perquè en un règim d’opinió pública no es poden assolir grans canvis sense grans majories. Però no és suficient perquè la veritable condició d’èxit és una correlació de forces favorable, i aquesta no es limita a aconseguir que els partidaris siguin més que els contraris a dins del propi territori. Sense superioritat demoscòpica no es pot ni tant sols engegar el procés amb garanties, però quan se’n disposa també cal fer una avaluació serena i realista de les forces de l’adversari, que en el cas català és un Estat amb cap ganes de perdre un 6% de territori, un 16% de població, un 19% de PIB i un 25% de capacitat exportadora. Milions de catalans somrients seran ignorats per aquest en el millor dels casos i reprimits en el pitjor; aquesta és la dura lliçó de l’octubre del 2017 i tot el que va seguir. El bany de realitat va deixar el moviment en un estat de xoc que ha degenerat en l’enfrontament intern que ara el limita. L’experiència diu que apostar cegament per l’embat i la confrontació equival a llançar-se de cap contra una paret de formigó –si més no, ara mateix. Però també que sense tot el procés mobilitzador dels anys anteriors no haurien arribat ni tant sols plantejar-se el salt endavant. La desmobilització per mor de la inutilitat de l’esforç pot conduir a una progressiva reducció de la força del moviment que allunyi encara més les expectatives d’èxit, però les mobilitzacions tendeixen a generar uns estats d’eufòria durant els quals es creu que l’objectiu és a tocar, i quan no s’assoleix es genera un gran sentiment de frustració que es tradueix en mostres de ràbia estèril, però també en actituds de desànim i dimissió. En aquesta contradicció navega l’independentisme, i no és una situació fàcil de gestionar.

Subscriu-te per seguir llegint