«Reichsbürger»

La detenció, la setmana passada, de tota una colla d’impresentables ultradretans alemanys que estaven preparant una mena de cop d’estat, demostra que ni tan sols les democràcies més consolidades estan lliures d’amenaces involucionistes totalitàries. El més sorprenent, és que entre els detinguts hi ha «gent d’ordre», com ara la jutgessa del Tribunal Regional de Berlín Birgit Malsack-Winkemann, que fins fa poc era diputada al Bundestag, en representació del partit Alternativa per Alemanya (AfD), una mena de Vox a l’alemanya, però menys radical perquè allà qualsevol indici feixista és implacablement perseguit per la justícia i mal vist per la societat en general. Però el descontentament pels abusos de la «societat del benestar», comesos per gent sense cap més ofici ni intenció que explotar-la al màxim, creix a Alemanya igual que a tot arreu. Serà per això que d’entre els detinguts hi ha advocats, policies, periodistes, professors i fins i tot cantants d’òpera. El «titella», és un aristòcrata - Heinrich XIII Príncep Reuß. És clar que no hi ha cap raó perquè els «nobles» alemanys hagin de ser diferents dels de cap altre país.

A Espanya, hem conegut de molt a prop a unes quantes representants femenines de la «noblesa» alemanya: En primer lloc, la Reina consort, Sophia (Margarita Victoria Friederika) de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg i Hannover, Duquessa de Braunschweig-Lüneburg, Princesa de Grècia i Dinamarca, una aristòcrata molt respectada que porta el seu patiment i càrrega amb una «noblesa» encomiable. També, la seva més sorollosa rival, la descarada Corinna (Larsen) Princesa de Sayn-Wittgenstein (tot i que la família del seu segon exmarit li discuteix que encara pugui portar el seu cognom), que no coneix cap altra «noblesa» que els dígits davant la coma al seu compte bancari. I naturalment, la reina (amb permís d’Isabel Preysler) del paper cuixé espanyol, la Comtessa Gunilla (Margaretha Rosemarie Katharina Antoinette Yvonne) de Bismarck-Schönhausen, que va fer les delícies de les nobles festes de l’alta societat marbellí els últims anys 70 i 80.

A Catalunya, la noblesa és la principal característica d’una burgesia molt arrelada i respectada per la societat, que mancada de títols, ha de demostrar-la cada dia mitjançant les seves obres. Així es va gestar, per exemple, el Gran Teatre del Liceu, un dels principals «temples lírics» del món i un dels pocs que no posseeix cap llotja reial. Un altre dels principals teatres d’òpera sense privilegis monàrquics fou la Fenice (Venècia). Però el 1807, el govern francès napoleònic de la República Veneciana resolgué aquesta mancança amb una llotja imperial que reemplaçaria les sis llotges centrals que ocupaven la seva ubicació fins aleshores. A casa nostra, però, de moment no sembla que ningú vulgui imposar-nos tals servituds. Ara bé, segur que ja hi ha algun columnista que està estudiant la manera de com equiparar els Reichsbürger (ciutadans de l’imperi) amb els polítics independentistes democràticament elegits!

Subscriu-te per seguir llegint