L’estranya quinzena

La quinzena de dies que van del pont de la Puríssima a la nit de Nadal tenen alguna cosa d’irreal, i potser per això té molta més gràcia que els propis dies assenyalats. Ningú està operatiu del tot però tampoc acaba de desconnectar-se del món. Són estranys, perquè no acaben de ser laborables normals però tampoc deixes anar la sensació de tenir feina; vas a classe i hi ha matèries per aprendre, però és tot tan transitori i a mig gas que tampoc ho perceps com a transcendent; tens nombrosos senyals que et guien cap a una efemèride però al mateix temps no n’acabes d’estar-hi pendent del tot. Són eteris, perquè res del que hi passa acaba de fer-se tangible. És un camí inevitable cap a un lloc determinat, és com la segona part d’una trilogia de la que ja en saps el final. Travesses aquestes quinze jornades, siguin laborals o no, amb un ànim indescriptible, perquè a més tot són celebracions preventives (les d’empresa, per exemple, que tenen això de sí però no, de simulacre més voluntariós que efectiu, d’anar-hi més perquè toca que no perquè vols) i bons desitjos que, quan arriba la data en qüestió, només es pronuncien a les persones realment properes. Això si no formes part d’aquells clans que esperen al dia de Nadal per dir-se aquelles coses que no s’han atrevit a verbalitzar la resta de l’any. És una quinzena basada en la consciència col·lectiva que la vida tal i com la concebem anirà tornant-se a càmera lenta a mesura que passen els dies i que les nostres funcions a l’engranatge social semblen subjectes a qualsevol cosa excepte a les nostres decisions més immediates. I com en tantes altres coses, és una dinàmica instaurada pels ritmes d’una aparent majoria que molt sovint no té en compte les realitats que no són tan visibles o no són percebudes com a «convencionals», que les cometes ja ho diuen tot.

Aquests dies també són aquells en què molta gent voldria parar el temps a mig trajecte perquè el Nadal els evocarà les absències o els recordarà que hi ha situacions vitals que no resol cap calendari ni cap bon propòsit. O que s’han d’empassar missatges positius quan no tenen cap ganes de rebre’ls o han de fer bona cara a trobades socials que preferirien ajornar o directament no assistir. Potser per això aquest camí tan erràtic és, al final, el que més ens representa com a conjunt: una terra de ningú on la vida és igual de vaporosa, incerta i inclassificable per a tothom.

Subscriu-te per seguir llegint