Comença la baixada

L’economia segueix cicles alcistes i cicles a la baixa. Això és fruit de la capacitat dels seus actors d’acumular béns, siguin productes físics o capital. Així, quan les expectatives són elevades, amb la perspectiva que el futur continuarà en tendència creixent, la gent i les empreses demanen crèdits o fan ús dels diners que tenen emmagatzemats en alguna forma per augmentar el consum o invertir.

L’economia és psicologia. Un dia que estava visitant la Cooperativa La Fageda, vaig preguntar a Cristóbal Colón, amb la confiança que li tinc, si li havia costat passar de ser psiquiatre a empresari. És la mateixa cosa, em va dir: els conceptes i principis són els mateixos. La societat és molt voluble a les expectatives de futur, i actua en conseqüència, deixant-se emportar sovint per emocions que no pas per una estricta racionalitat.

El cas és que, fruit d’un conjunt de circumstàncies, el context de l’any 2021 es va desenvolupar com si el món s’acabés demà passat, cosa que va desequilibrar el sistema. L’economia de mercat, tal i com la tenim dissenyada avui, no té suficients frens automàtics per evitar aquestes crisis. Els que defensem la frugalitat diem que un dels avantatges és que aquestes crisis seran molt menors –quan no inexistents– al desaparèixer l’acumulació de béns, un dels factors dels cicles.

Ens trobem en el mateix punt on érem a desembre de 2018. A partir d’aquell moment, tot l’any 2019 l’economia va anar caient, les matèries primeres van baixar considerablement de preu de forma que, un any després, a desembre de 2019, ja havien tocat fons. Llavors va venir la pandèmia i va allargar la baixada un any més. Per què va començar a alentir-se l’economia? Perquè els bancs centrals van decidir que calia refredar els mercats, que hi havia massa diner al sistema i això provocava bombolles de tot tipus, immobiliàries i corporatives (les empreses compraven altres empreses). Ara estem en la mateixa situació, però amb més intensitat, amb una demanda excessiva, la qual cosa vol dir que la baixada potser no tardarà un any a tocar fons, sinó que potser ho farem amb menys mesos.

La inflació d’avui es deu a aquest excés de diner en circulació, a l’aturada de la logística marítima, al desequilibri en el mercat de gas natural, i a la guerra d’Ucraïna. La retallada dels bancs centrals és vigent, amb interessos a la UE del 3%, la logística marítima ha tornat a preus que fan possible la venda d’una part a una altra del món, el gas natural entrarà en estabilitat quan acabi l’hivern a finals de febrer i la guerra d’Ucraïna dona senyals d’esgotament que fa previsible un pacte.

La situació ara s’ha invertit. Si bé en pocs mesos podem passar d’inflació a deflació, els preus de 2019 potser no els tindrem mai més, pel fet que alguns productes quedaran amb un preu alt, com el gas natural. Si el 2019 el cost de l’energia sobre l’economia catalana era del 3,8%, al 2022 serà de l’11,4% del PIB (en anys vinents serà del 8%), per tant l’economia catalana s’ha empobrit només per l’energia un 7,4%. A això cal sumar l’augment dels altres productes que importem, com per exemple la soja, certs minerals, fusta o cel·lulosa. La qual cosa vol dir que l’empobriment ha estat considerable i això es traslladarà en els propers mesos a l’economia. Molts empresaris diuen que no noten cap efecte de crisi i la dinàmica al carrer o a les carreteres també ho fa pensar. Com és possible que un gruix de la societat no hagi notat encara l’empobriment? Una explicació d’això és que al mes de juliol l’ús de targetes de crèdit va augmentar el 29% i a l’agost un 26%. És a dir, la gent sobreviu la pèrdua adquisitiva amb endeutament.

Els cicles econòmics tenen això: tot arriba a la seva fi. Quan els productors de matèries primeres han volgut mantenir els preus alts fent ús d’emmagatzemar productes abans d’abaixar preus, arriba un dia que els magatzems són plens i cal fer el contrari. Ho noto al meu àmbit professional amb la cel·lulosa, ho nota Tesla quan ha de rebaixar de cop els preus de venda sobre un inventari de 100.000 cotxes, i ho nota tothom que ha tingut els estocs alts com a reacció a les pujades de preus venidores. El petroli també caurà per la mateixa caiguda de l’activitat, i hem d’estar atents novament al comportament de la pandèmia a Xina, on s’espera un milió de morts aquest hivern. Aquest moviment de baixada, també pervers, engega la dinàmica contrària, tothom vol els estocs baixos perquè demà seran més barats, baixen les compres, cau la producció, tanquen empreses i molta gent entra a l’atur, canviant l’expectativa d’esperança a desesperança. Aquest és el guió que ens espera l’any 2023.

Es podia resoldre altrament el canvi de cicle? La pujada de tipus d’interès fa molt mal a les noves inversions empresarials, encara que siguin per substituir combustibles fòssils, fa mal a les famílies amb hipoteques, però afavorirà la gent que vulgui posar diners al banc per cobrar interessos, acció que és la que volen els bancs centrals. Però es podia haver fet altrament, per exemple rebaixant progressivament el crèdit al consum de les targetes, frenant els crèdits a la demanda, alhora que s’ajudava les noves inversions renovables que permetin disminuir de forma ràpida la dependència del gas natural i del petroli.

No sembla que les autoritats monetàries siguin massa creatives, excepte amb l’Helicòpter Money que van practicar als Estats Units durant la pandèmia, una figura de la que ja en parlàvem durant la caiguda de 2019. Ara haurien d’haver tret el mateix helicòpter recollint l’excés diners del sistema. Però no ha estat així. Ara tocarà patir la baixada, que afectarà llocs de treball, trinxarà els pressupostos públics expansius (recordarem la paraula retallada) i ens portarà a veure una pobresa que no voldríem aquí.

No sé per què hi ha d’haver tants economistes amb les celles llargues, experts en estadística, que portin les regnes del món, quan en Cristóbal Colón, amb el seu coneixement de la psicologia i del sentit comú, ho hagués fet millor, perquè ell també entén el món com a frugal.

Subscriu-te per seguir llegint