El pessebre, com a símbol

Aquestes festes nadalenques, l’arbre de Nadal guanya per golejada al pessebre (17-10) en l’engalanament a les seus de la Presidència de les Comunitats Autònomes.

Al Palau de la Generalitat de Catalunya, el pessebre tornarà a lluir a la galeria gòtica, junt a l’arbre de Nadal. No serà així a la seu del Parlament de Catalunya que no hi haurà pessebre, només arbre de Nadal. A la Plaça de Sant Jaume, l’Ajuntament barceloní desfigura tant el tradicional pessebre, que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

L’afany laïcista, necessari en l’àmbit polític i en molts aspectes socials, erra el camí moltes vegades en el camp de la cultura i més concretament de la cultura popular que s’expressa en el pessebre.

Ho ha posat de manifest la periodista Montserrat Dameson en un article, titulat: «Un pessebre al Parlament» (El Nacional.CAT 10/12/22) que em permeto fer-vos un tast de les principals idees que he recollit.

L’Estat laic francès va deixar sense efecte la llei del 1905 que prohibia els pessebres en espais públics. Després d’una certa controvèrsia pública, el Consell d’Estat es va decantar per autoritzar els pessebres als llocs públics pel seu caràcter «cultural, artístic i festiu». Així per als francesos, al marge de l’origen simbòlic religiós, el Pessebre esdevé una «peça més de la cultura».

Continua dient, amb fermesa. No som cristians pel fet de ser catalans, però sense el cristianisme no ens podem explicar.

No hi ha festa a Catalunya sense un símbol religiós que dóna per a molts el sentit: «cultural, artístic, festiu i popular» i per uns quants també el sentit «religiós» (que hi tenen tot el dret)

Barretada, doncs, a la Montserrat Dameson!!

Tanmateix, el pessebre, també és un símbol que d’acord amb el lèxic de la sociologia, és una representació que serveix per designar una realitat abstracta o de la vida de l’esperit. La interpretació dels símbols són innombrables a causa de la seva polisèmia inherent. Per això, el símbol posseeix una importància antropològica de primera magnitud que permet comprendre l’home en el cosmos i , a més, propicia la circulació humana pel diferents àmbits que configuren la realitat.

La realitat que ens toca viure, amb les pandèmies, les guerres, el canvi climàtic i les desigualtats econòmiques, de gènere, d’edat, ètniques, causades en bona part per la mala distribució dels recursos per l’afany de riquesa i de poder que queda concentrat en uns pocs, ens fa que tots plegats, ens sentim fràgils, ansiosos, amb un futur impredictible. (James Cascio, antropòleg i historiadors, graduat per la Universitat de Califòrnia, en el seu treball «Afrontar l’era del Caos»)

Convido als que se senten fràgils, ansiosos, sense futur que contemplin el pessebre amb com un símbol que els interpela, tal com ho descriu, el teòleg, pensador i escriptor, Olegario Gonzàlez de Cardedal, Membre de la Real Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques:

«Betlem va ser sempre l’afirmació de la vida humana perdurable i de la maternitat sempre misteriosa. Festa de qui s’obre al que ens ve de lluny, il·lumina esperances i incita a caminar darrere d’aquelles estrelles que, estant al cel, ens estan sostretes però a la llum del qual avancem a la nit. Misteri per a uns, símbol real per a uns altres, mite per als qui no arriben a llegir-lo com a do diví o signe humanitzador. El símbol i la seva interpretació obligada ens porten a trencar els forrellats del que és immediat i a trencar l’escorça de l’arbre de la vida per veure pujar la seva saba i anticipar la floració en brots i branques».

Subscriu-te per seguir llegint