Alegries i tristeses

Ales portes de les festes de Nadal i Any Nou s’observa amb astorament el galliner esvalotat de les institucions polítiques espanyoles i catalanes. És una constatació que certes actituds no són exclusives d’un lloc o d’una persona, sinó un recordatori del refrany «a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou».

Els representants de la sobirania popular d’aquí i d’allà s’entesten a tirar-se els plats pel cap per una cosa o per l’altra. Al Congrés i al Senat, discursos incendiaris, insults personals i desqualificacions grolleres són emprats per PP, Vox i Ciutadans contra el govern de coalició i aquells que li donen suport. És una confrontació sistemàtica a qualsevol intent d’aprovar o modificar lleis que no combreguin en l’ideari de la dreta i la ultradreta que, sense ser majoritària, acusa a Pedro Sánchez d’il·legítim colpista i tirà, entre altres exabruptes que destil·len odi i rancor.

Ara bé, una qüestió és l’actuació esquizofrènica d’una oposició que esgrimeix la defensa de la Constitució quan es fa un tip d’incomplir-la, i una altra de diferent és el bloqueig per renovar institucions de l’Estat com el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial per mantenir una majoria amb magistrats que tenen el mandat caducat i no representen la correlació de forces actuals. Quanta misèria!

Al Parlament de Catalunya, Junts, després de la sortida del Govern de la Generalitat, actua com una formació antisistema que, mitjançant una demagògia mesquina, nega el pa i la sal a un govern d’ERC d’una feblesa extrema.

El president Aragonès, malgrat la necessitat de buscar suports per aprovar els pressupostos del 2023, més enllà de l’acord amb els vuit diputats titelles d’En Comú Podem, rebutja els oferiments dels socialistes i espera obtenir gratia et amore els seus vots. És un ingenu o un tarambana?

Bé, qualsevol espectacle esperpèntic augmenta la percepció dels ciutadans sobre la incapacitat dels polítics d’obsequiar-nos amb alguna alegria en moments d’ansietat, angoixa i desesperació. En fi, què hi farem! Quina tristesa!

Allà pel segle XVII el filòsof racionalista francès René Descartes escrivia que si l’odi i la tristesa han de ser rebutjats tot i sorgir d’un coneixement verdader, amb més motiu s’ha de fer quan procedeixen d’alguna falsa opinió. També defensava que s’ha de dubtar de la bondat de l’amor i l’alegria quan estiguin mal fonamentats. I advertia que, sovint, una falsa alegria és preferible a una veritable tristesa (Tractat de les passions,1649).

Els nostres polítics haurien de reflexionar sobre els doctes consells, iniciar una etapa de pau i treva, i fins i tot, escampar falses alegries que actuïn de bàlsam per als cors atribolats.

Bones festes per a la bona gent.