Opinió

«Merry Christmas mister George»

Tal i com va fer Montaigne, Joan Fuster va arribar un moment que va renunciar a l’exercici de la seva professió, l’advocacia, per tal de dedicar-se a l’escriptura i a la investigació. Es va tancar a casa seva a Sueca on tenia una biblioteca que hom ha dit que comptava, pel cap baix, amb 25.000 volums.

Borges va dir que pels grans afeccionats als llibres i a la lectura, el paradís té forma de biblioteca. Nosaltres que som uns malalts dels llibres, ens agrada llegir-los mentre escoltem els clàssics.

Compartim aquestes afeccions llibresques, amb el nostre amic JMC, gran lector de Johnson, Bloom, Borges, Steiner, Nabokov,... En JMC és un lector malaltís, en el més bon sentit de la paraula. Sovint ens ha recomanat títols i regalat lectures interessants, tantes que mai podrem agrair-li prou aquest gest generós.

En JMC a banda de lector, també és un gran comprador de llibres, aquell client addicte, que totes les llibreries frisen per tenir. El nostre amic, de tant en tant fa podes, perquè si no ho fes, els llibres el traurien de casa i, fins i tot, darrerament s’ha venut alguns exemplars que, o bé te repetits, o bé ja dona per amortitzats.

Aquesta vegada, cosa poc habitual, l’hem avançat per l’esquerra descobrint-li un llibre amb el que hi vam topar per atzar, estem parlant d’Una lectora nada común, un text escrit pel dramaturg britànic Alan Bennet.

A la portada de la versió castellana publicada per Anagrama, es veu una imatge de la reina Isabel II a cavall de la seva famosa Irish State coach, la carrossa amb la qual sovint es desplaçava per Londres quan assistia a actes oficials.

L’escriptor de Leeds imagina una història que comença quan un dia la reina, perseguint els seus gossos, va ensopegar amb una biblioteca mòbil municipal. Allà es va trobar amb Norman, un marmitó de palau que estava llegint un llibre de Cecil Beaton. Amb aquest personatge varen congeniar tant, que es va acabar convertint en el seu assessor literari. La monarca, que se suposa que, per deformació professional, sempre ha d’estar interessada pel que fan els altres, aquest cop va mostrar interès propi i quedà atrapada per la màgia de la lectura, una afecció de vertigen a la que no es va poder resistir.

Sa majestat es va anar engrescant i passà de llegir textos simples a lectures més elevades. L’any 1925, Virginia Woolf va publicar el seu conegut assaig The Common Reader. En aquest llibre la fundadora del grup de Bloomsbury utilitzà aquest concepte, lector corrent, que manllevà d’Harold Johnson a la Vida de Grey. Defineix la lectura com una activitat que reclama molt de temps, sense donar masses rèdits. Distingeix entre el lector crític i l’acadèmic, com ja feia Johnson. El lector corrent, està poc dotat i té deficiències de formació, llegeix per pur plaer més que per impartir coneixements.

I sí, un cop més fem servir d’excusa els entusiastes de la literatura per parlar d’un llibre, en aquest cas Una lectora nada común, és perquè voldríem que tothom llegís i fos un personatge excepcional. Gràcies a la passió pels llibres, la reina d’Anglaterra, educada en el despotisme aristocràtic, a mesura que va anar aprofundint en la lectura d’obres més serioses i literàries, començà a reflexionar, el que a mig termini portà a que les seves audiències, anessin més enllà de l’estricte protocol.

Bennet diu que una de les preguntes recurrents que darrerament feia a ministres i alts dignataris que la visitaven era, què llegeix vostè? Li agradava compartir autors encara que reconeix que, molts dels seus interlocutors, no eren massa entusiastes de la galàxia Gutemberg.

Sa majestat també tenia el vici que tenim tants lectors corrents, quan un llibre li havia agradat, li venia de gust fer-lo córrer, compartir-lo amb amics, familiars, assessors i fins i tot servents de palau.

La reina, com JMC, era una àvida lectora i, explica Bennet, que quan viatjava, llegia prèviament els principals autors dels països que visitava, tant clàssics com moderns. Sovint quan s’entrevistava amb altres caps d’Estat, els sorprenia pel seu nivell cultural i coneixement de la terra de la qual era hoste. Es diu que en una visita a París, va preguntar al President de la República per Jean Genet i per si havia llegit la monumental obra (7 volums) A la recerca del Temps perdut de Marcel Proust, que era un dels seus llibres de capçalera.

Aquesta passió llibresca de la reina més longeva, va fer que després de llegir, es posés a escriure, i no només dietaris. Va començar unes memòries en les quals volia imitar Proust. Els seus assessors, sempre tan curosos, varen haver de recordar-li que el seu paper de representació, no li permetia entrar en la més mínima polèmica. No podia per tant escriure amb la intenció de publicar i les seves opinions no podien transcendir, en cap cas, les estances de palau.

Com és que a Eduard VIII, sí que se li va permetre publicar les seves memòries, preguntà la reina. Majestat, li respongué el conseller/assessor, quan el duc de Windsor es casà amb la dues vegades divorciada Wallis Simpson, abdicà de la corona i, per tant quan publicà les memòries ja no era rei i les seves opinions ja no podien comprometre a la monarquia.

Permeteu-me que acabi l’article felicitant les festes a tots els lectors i censurant els creadors del Golden Christmas Festimarket que, per segon any consecutiu, han organitzat a Sant Gregori, un festival nadalenc on s’ha pogut fer shoping, veure el concurs Goldentalent, menjar en food trucks,... Desconeixem si Jordi Roca, ex-alumne meu del Bruguera i Godfather d’aquest mercat, apadrina aquesta activitat for amusement only. Tampoc sabem si la preeminència de l’anglès a l’esdeveniment, és perquè hi ha una voluntat d’internacionalitzar la fira. Francament, res ho indica. Volem pensar que no hi ha un interès especial de menystenir el català, encara que ho sembla. Jordi, fas cara de bon noi, però pensa que si jo, que no soc nacionalista, ni sospitós de ser de la ceba, m’he emprenyat, deu ser que l’esteu fotent molt grossa.