Mirar futbol serà delicte

He seguit el Mundial perquè deu haver sigut l’últim de la història. Ja m’ha costat, no pensin, he hagut d’esquivar als qui recordaven a tota hora que a Qatar no hi ha democràcia, als que m’asseguraven que allà el col·lectiu gai està oprimit, als que clamaven pels drets de les dones àrabs, als nous defensors dels drets dels treballadors que parlaven de no sé quants milers de morts mentre construïen els estadis i, per postres, als que aprofitant que el Pisuerga passa per Qatar, xisclaven contra la condemna a mort d’un futbolista iranià, és a dir, a 1.500 quilòmetres de distància. Veure futbol em va convertir en còmplice de tot això i de tota la resta que ocorria en el món.

Aviat prohibiran el futbol, un esport que es continua practicant mentre a l’Amazònia hi ha tribus indígenes amenaçades i el peix globus està en perill d’extinció, no mereix ser anomenat esport. De moment, he hagut de seguir aquest mundial des de la clandestinitat, en un lloc secret que no revelaré, al qual s’accedia mitjançant una contrasenya que canviava cada dia. Per a arribar-hi, se’ns posava una caputxa negra, totes precaucions són poques en aquests temps. Quan prohibeixin definitivament el futbol -com pot xutar-se una pilota mentre els obrers d’un taller de Wisconsin fan vaga per a defensar els seus drets?- ens reunirem per a veure vídeos d’antics partits. El risc és alt, perquè les noves autoritats de la moral perseguiran durament aquestes nocives activitats.

-Només estava veient un partit de 1980, senyoria.

- Aquell any la Sida començava a fer estralls! És vostè un insolidari! A la presó!

Al conte «19 de diciembre de 1971» -com ahir-, Fontanarrosa mostra quina és l’essència del futbol: uns aficionats volen que un avi amb fama de talismà, els acompanyi a un partit vital. La dona de l’avi els fa fora a crits, l’home està delicat del cor i té prohibit el futbol. Queda una opció: segresten el vell i el porten a l’estadi. Guanyen, per descomptat. I el vell mor, per descomptat. Però va valer la pena. «Lo envidio, hermano, te juro, porque si uno pudiera elegir la manera de morir, yo elijo esa, hermano», admet un dels nois segrestadors. Ens trauran fins i tot morir pel futbol. Andad p’allá, bobos.