La nostra Ventafocs

La gent d’edat ho recorda. En molts llocs de la ciutat es guarden minuts de silenci, sonen les campanes de les esglésies i les sirenes de les fàbriques, els cotxes fan sonar els clàxons, es disparen salves, els treballadors es prenen el dia lliure, les escoles deixen de fer classe i s’hi celebren improvisades trobades, la gent somriu, brinda i s’abraça. Jonas Salk, el responsable de l’estat de gràcia, declina amablement l’oferiment d’una desfilada en honor seu per la cinquena avinguda. No soc un heroi militar, ni un astronauta, ni un jugador de la NBA, només un científic que li agrada fer bé la seva feina. El dia 12 d’abril de 1953 serà recordat perquè un comitè científic dona el vist i plau a la vacuna de Salk contra la poliomielitis. La ciutat de Nova York pot respirar tranquil·la, i aviat la resta del món. S’acaba de detenir un perillós assassí en sèrie de criatures que quan no les mata les deixa tolides –a Espanya entre 1956-63 es comptabilitzaren tres cents mil afectats, dos mil infants morts i dotze mil amb seqüeles greus a conseqüència del conegut com a polivirus– ho recorda Steve Pinker en el seu llibre sobre la Il·lustració. Un moviment, la Il·lustració, que a les acaballes del segle XVII té el noble propòsit que els ciutadans els guiï la llum de la raó –Siècle des Lumières com es coneix a França– i no la fe cega –quin oxímoron, no en conec altra! – en l’axioma: Extra ecclesiam nulla salus –fora de l’església no hi ha salvació. Els fruits de la raó il·lustrada no es recullen d’immediat, disciplines científiques com les matemàtiques, la química, la física, la mateixa medicina, s’han d’obrir pas per camps minats. Durant un període encara llarg la humanitat continuarà lluitant contra les malalties amb curanderos, sangries, màgia, ventoses o cataplasmes –pretendre que la covid es pot curar amb clorit de sodi és una reminiscència d’èpoques en que l’hàbit era autoritat– i les ciutats continuaran sent magatzem d’excrements, els seus rius i llacs tindran l’aparença de la gelatina i la gent beurà i es rentarà en aigües marronoses i espesses. Tot comença a canviar a finals del segle XVIII amb la vacunació com a arma terapèutica i un segle més tard amb l’acceptació de la teoria microbiana com a causa de moltes malalties.

Si preguntéssim els nostres alumnes qui era en Karl Landsteiner sabrien respondre? Preguntarien potser en quin equip juga, si és un influencer, un youtuber o un paio que l’ha entrevistat l’Ibai Llanos? La culpa no seria seva perquè ningú els hauria explicat que va ser un investigador que segons estimacions ha salvat més de mil milions de vides gràcies al descobriment dels grups sanguinis. En un estudi es seleccionà a cent prestigiosos científics que havien contribuït a l’avenç de la medicina. S’estimà que aquests desconeguts per la majoria de la població haurien salvat fins el moment present a més de cinc mil milions de vides, més de la meitat de la població actual! Des de fa més de vint anys, el control de les malalties infeccioses ha evitat la mort d’uns cent milions d’infants.

No em puc imaginar un àlbum de cromos Panini de científics. Som desagraïts, no apreciem el que tenim ni el que som. El coneixement, que és la base de la ciència, no té glamur, no és líric i quasi mai estètic. La ignorància sí que té glamur, és divertida i agosarada. És la reina de la festa. Gràcies a la ignorància es pot dir sense que ens caigui la cara de vergonya que cadascú escull el sexe que vol, que la diferència entre nens i nenes té una causa: el patriarcat, que un nen si s’ho proposa pot ser un Einstein o un Messi, o que les vacunes les carrega el diable.

Subscriu-te per seguir llegint