Tothom és meu

David Sàmper va explicar dilluns a Jordi Basté que quan va ser nomenat conseller d’Interior David Madí li va dir: «no toquis ningú perquè tothom és meu». Jo no sé si Madí va dir aquesta frase, però em sona molt a ell. «Tothom és meu». I jo també, David. Ara fa uns dies ens vam veure i penso que fa massa temps que no et dic que t’estimo.

Han passat coses complicades, moltes coses i molt complicades, i que han afectat d’una manera angoixant les nostres vides. He canviat més jo que tu, en aquests anys, i sé sincerament que no t’ha semblat mai que haguessis de deixar de ser el meu amic. Hi ha hagut alguns punts d’intersecció perquè la meva feina és explicar algunes coses que la teva feina és que no se sàpiguen, però també sé –i quan et dic que ho sé vull dir exactament que ho sé– que tampoc això no m’ho tens en compte. Fa temps, massa temps, que no et dic que t’estimo, que em caus molt bé, que et trobo a faltar i que és una llàstima que les coses hagin anat així. M’agradaria haver estat més a prop teu en alguns moments de patiment, o poder-te dir tot això dinant i sense haver-t’ho d’escriure perquè dits a la cara alguns sentiments em fan vergonya.

Quan dilluns vaig sentir la frase que t’atribuí l’exconseller vaig recordar de cop tantes i tantes converses que anaven sobre política i anaven sobre la vida, quan crèiem que Catalunya tenia una solució i passava per nosaltres. Políticament però sobretot vitalment per nosaltres. Quan pensàvem que teníem prou força per posar-ho tot de cap per avall i era cert que en alguns moments podíem canviar el curs del dia amb el que fèiem o escrivíem. Vam ser uns innocents, sí, però uns innocents encantadors, amb el nítid sentiment de la totalitat. Teníem la fonda intuïció que tot ens era possible. De fet vas ser tu el que ens ho vas fer creure. A tots. Catalunya era l’excusa, n’hauríem pogut tenir qualsevol altra. Mira si era una excusa que fins i tot ens vas fer creïble que Artur Mas podia ser un líder. Era igual, no ens importava res que no fos la nostra força i la nostra edat, en un temps encara petit burgès, feble, en una societat covarda de sobrentesos que vam assaltar dient la veritat i que teníem la íntima sensació que havíem de governar.

Cada sopar semblava la tensa vigília d’un gran esdeveniment, com els soldats que passen la nit al ras vetllant armes per a la batalla definitiva. Com amb tu, tan a punt de tot com amb tu, m’he sentit amb molt poques persones perquè de veritat ens vas convèncer que si estiràvem els dits aconseguiríem tocar la cara de Déu. Després tot va caure. No és per fer-me el llest però jo ho vaig veure de seguida. Tu també ho vas veure. Tu sabies que Quico Homs era un pobre home, però és el que ens vas deixar quan vas sortir de la política. No t’ho retrec. Però ho sabies; i ho vas acabar de veure clar, i d’això recordo que un dia vam parlar-ne, quan juntament amb el saltataulells de l’Antich va embarcar Mas en l’anticip electoral de 2012, una de les decisions més estúpides de la recent història de Catalunya.

Jo quan l’Artur va començar a governar sense tu vaig veure que tot era mentida i el somni se’m va fer miques. Això encara et fa més gran al meu record, perquè em vas convèncer sense que hi hagués res. Tu vas posar tot l’encanteri. El president Mas –això de dir-li «Artur» ha estat una llicència impròpia, però és com entre tu i jo li dèiem– et va funcionar com la doña Rogelia, però quan es va quedar sense ventríloc i va venir a substituir-te el senyor Quico no hi va haver per on agafar-ho. Catalunya com a nació –la Catalunya dels que vam passar per la Crida– va deixar que tampoc no existia els dies 4, 5, 6, etcètera, d’octubre; i per descomptat anant a treballar com si res l’endemà del 155, que va ser el reflex exacte del fet que Muriel Casals anés de màrtir i acabés morint atropellada per una bicicleta.

Jo he canviat més que tu, he descobert Espanya i m’ha agradat. Penso que com a idea i com a model de vida és molt millor que Catalunya, i penso també que Espanya existeix, i que existeix perquè els espanyols, a diferència dels catalans, han estat sempre disposats a pagar el preu de defensar-la. Això no és opressió, David, ni feixisme, ni democràcia de baixa qualitat. Això és ciutadania, dignitat i llibertat.

Però entendre tot això no m’ha fet oblidar que la nostra ideació va ser bonica i ens esqueia la metàfora. Ens esqueia el repte i voler les estrelles, encara que fossin dibuixades. Ara ens hem fet grans, ja no tenim tanta força. Han passat coses, abans t’ho deia, massa coses, i poc agradables. No és només que les evidències –i les seves pròpies decisions– esventressin la patètica nina de pelfa que sempre fou el president Mas; ni que Catalunya com a concepte –el concepte que nosaltres n’havíem projectat– només existeixi en àlbums de cromos que ja no es venen; és que hem perdut la sensació, tan excitant i tan dolça, que podíem moure el món amb les mans.

Jo encara t’estimo en nom de l’aire de tot el que vam viure. Jo encara t’estimo pel que ara ets i des d’on ara sóc. Jo encara crec que ets millor que tots els teus enemics junts, i que el poder s’ha d’exercir, i que el món és i ha de ser dels que volen la pilota. Jo encara t’estimo perquè crec que un moment de llum val més que moltes hores de fosca, i perquè quan et veig, parlem i en acomiadar-nos ens abracem encara veig en tu, entre les runes de la derrota, l’espurna d’homes infinits que fa molts anys i encara que només fos durant una estona gràcies a tu vam arribar a ser.

Subscriu-te per seguir llegint