Els Pastorets

Demà passat és Nadal. Havent dinat l’hora de la sobretaula s’allargarà més que altres anys a moltes llars de Girona. Els carrers que condueixen a la plaça del Vi estaran deserts i amb un silenci profund poc habitual en anys anteriors. Les portes de l’entrada de l’Ajuntament estaran segurament tancades. El Teatre Municipal, que en anys anteriors bullia d’activitat i de nerviosisme, romandrà tancat impregnat també del silenci dels carrers. Per primera vegada en més de quaranta anys no hi haurà representació de Els Pastorets. Les corredisses a l’hora dels torrons s’hauran substituït per un endormiscament general. Ningú no s’afanyarà a deixar la taula i sortir corrent per no fer tard a la representació: Ni àngels, ni pastors, ni dimonis, ni la Mare de Déu, ni Sant Josep, ni el nen Jesús, ni patges, ni reis, ni romans, ni cap personatge bíblic. Tot en silenci, un silenci espès. Els tramoistes i els treballadors del teatre respiraran tranquils i els possibles espectadors que durant tants anys havien omplert de gom a gom el Teatre municipal hauran de buscar algun altre entreteniment.

És hora de fer balanç, de recordar els bons moments, de deixar-nos anar per l’entendriment del record i de la memòria, de sentir-nos infants un cop més malgrat que no ens hi acompanyi l’escalf de la representació dels Pastorets.

En el meu record tinc fixats només dos espectacles de Pastorets; els de la meva infantesa al Centre Cultural de la placeta de l’Institut Vell (conegut també en altres moments històrics com el Círculo Católico Obrero o L’Amistat), on alguns veïns del barri de Sant Pere i de tot el barri vell de Girona portaven el pes de la representació de La Rosa de Jericó o L’Estel de Natzaret i on infants ingenus ens deixàvem seduir per les primeres noies en el paper de Sant Miquel i Sant Gabriel, amb una espasa lluent i brillant que sotmetia els dimonis simbolitzats per Satanàs i Llucifer. Un dels homes d’aquests Pastorets va ser Carles Santaló que va veure com la seva filla Carme feia de Verge l’any 1949 i era la primera dona a intervenir i com uns anys més tard Maria Rosa Gussinyé, l’any 1952-1953, per primera vegada va pronunciar unes paraules en la representació en el seu paper de Sant Miquel. La tradició venia d’abans de la guerra i fins el Nadal de 1948 la representació es feu en castellà. Aquí començaven ja a tenir un paper l’Anna i en Salvador Donato i la seva mare l’Anna Breva, que després connectarien amb la tradició posterior, i on també ja destacava en funcions tècniques, entre molts altres noms, un jove Pere Codina que seria el pont amb els Pastorets del Municipal sempre entre bambolines. Els Pastorets del Centre Cultural durarien fins l’any 1966-1967.

I en segon lloc a partir del Nadal de 1981 els Pastorets que representaria amb eficàcia provada i una imaginativa capacitat d’adaptació als temps canviants el Grup Proscenium durant més de quaranta anys. En aquests pastorets del Teatre Municipal hi acabarien confluint, aglutinades per en Joan Ribas Feixas i la seva família, les diverses tradicions de representacions dels Pastorets que es van fer a Girona en la més immediata postguerra i durant tot el franquisme, principalment els ja esmentats del Centre Cultural (Força, 29, després casa d’antiguitats la Canonja Vella, propietat de la senyora Anna Ensesa). I correlativament els Pastorets de la Salle, i les diverses representacions al Cor de Maria, els Salessians i l’Hospici entre d’altres.

En la perspectiva dels dies que en anys anteriors bullien les representacions he volgut fer un repàs breu i una evocació acompanyat per la bibliografia més recent al voltant d’aquest tema a la ciutat de Girona. Així, el llibre Pastorets a Girona, Crònica d’una tradició escènica, (Girona, Ajuntament, 1990), de Pere Garcia, Pere Puig, Joan Ribas i Pep Vila, ens aporta el marc històric més general i dibuixa amb una visió àmplia la tradició que enllaça un temps i un altre després del parèntesi de la Guerra Civil Espanyola. En segon lloc el número 36 de la col.lecció Història de Girona, encapçalat per introduccions de l’alcaldessa Anna Pagans i per en Joan Ribas Feixas que du per títol: El Cartell de Teatre. 50 anys d’activitat teatral del Grup Proscenium. 25 anys dels Pastorets de Girona (Ajuntament, 2005). I finalment, amb introduccions de l’alcaldessa Marta Madrenas i d’en Joan Ribas Feixas, el número 55 de la col·lecció Història de Girona: Els Pastorets de Girona. Imatges i cartells. Selecció dels anys 2005 a 2019. 40 anys de representacions del grup Proscenium (Girona, Ajuntament, 2020). Els dos darrers volums esmentats es presenten amb profusió d’imatges i entre tots dos es pot reconstruir la col·lecció dels cartells d’Els Pastorets de Girona, obra de l’Àngel del Pozo. Uns cartells que han combinat els aspectes més rellevants de l’escenografia urbana de la ciutat de Girona (l’Onyar, la muralla, les cases del riu, la plaça del Vi, el mercat, els incendis de les Gavarres), els aspectes més vius de l’actualitat social i política i els elements de l’imaginari nadalenc dels Pastorets amb pastors i dimonis, i àngels, en enfrontaments urbans entre les forces del mal disposades a subratllar els moments crítics de la vida de la ciutat i les forces del bé carregades de joventut i ingenuïtat disposades a mantenir una visió endreçada i atractiva. És un goig, un gust, un plaer repassar les imatges icòniques dels cartells que ens van fer vibrar i que van estimular la imaginació dels infants de la ciutat al llarg d’aquests quaranta anys.

Tota aquesta literatura històrica traspua pels quatre costats el llegat d’en Joan Ribas i en un segon pla més discret tota la tasca de centenars de personatges que han desfilat per l’escenari del Teatre Municipal ben coordinats per en Pere Puig.

Sens dubte ha arribat l’hora de fer un parèntesi, de reposar, de deixar passar el temps i assaborir el pòsit dels records. El món canvia i de la mateixa manera que ja ha perdut molt la vella i entranyable tradició de la Missa del Gall és probable que hagi arribat l’hora, almenys durant un temps i fins que es trobi un relleu, de fer un parèntesi amb Els Pastorets de Girona.

Les llargues hores de les tardes al Teatre hauran de ser substituïdes per altres entreteniments que haurien d’estar a l’alçada de les representacions que ens han deixat, ara per ara.