Encara que no en tinguem ganes

Doncs ja ha passat un altre any i, sense quasi ni adonar-nos-en, tornem a tenir aquí Nadal. Es van acabar les Fires i quasi immediatament es van encendre els llums que ornamenten els carrers. Els supermercats es van omplir de torrons, neules, polvorons i panettones; d’ofertes de gambes congelades i de potes de pernil («avanci’s a les festes!», ens recomanaven). Els basars xinesos han tret l’arsenal de decoració per a fanàtics d’aquestes dates: llumenetes de mil colors que s’encenen i s’apaguen a un ritme desquiciat, arbres de plàstic –verds, blancs, roses– que no posaria a casa meva ni que me’ls regalessin, paresnöels de mides diverses i cares més aviat aterridores, garlandes brillants, boles lluents, espelmes amb purpurina, diademes amb banyes de ren, elfs de peluix que et vigilen amb un somriure inquietant, figures de pessebre de mala qualitat. La banda sonora de qualsevol comerç és, tenint molta sort, l’All I want for Christmas is you de Mariah Carey o el Last Christmas de Wham!, en qualsevol de les seves infinites versions.

La gent omple els carrers i les botigues com ramats de zombies feliços lluint bufandes i gorrets de llana a conjunt (tots sabem que a Girona és habitual que nevi, val més anar preparats), s’atura a escoltar concerts de cantaires amateurs de nadales o de grups de jazz que fan versions del Santa Nit al Pont de Pedra, es fan fotos davant les llums de Nadal i fan cua per passar per l’interior (sí, la gran novetat d’aquest any) del delirant arbre que ja fa anys que s’aixeca a la plaça Catalunya.

He de reconèixer que el centre està preciós. La Rambla, els ponts sobre l’Onyar, el carrer Santa Clara, el carrer Ballesteries, el carrer Ciutadans, la plaça del Vi. Quan es fa fosc, la postaleta és meravellosa, amb les bombetes esquitxant els arbres, resseguint les arcades o convertint-se en estrelles al cel; les cascades de claror despejant-se sobre els carrers i el diàleg mut que s’estableix entre la llum dels ponts i els reflexos del riu.

Sense adonar-me’n, resulta que Nadal torna a ser d’aquí dos dies. I a aquest duel que s’origina cada desembre dins meu (per una banda, el Grinch «fucking Christmas» que només vol dormir fins passat Reis i, per l’altra, l’Anna que fa l’arbre i posa llumenetes i compra regals) s’hi afegeix un tercer lluitador: el desconcert de saber que ja mai més viurem un Nadal al teu costat. Si més no, no com ho havíem fet fins ara.

Em sembla que aquest tercer en discòrdia s’endurà la palma aquest any. D’aquí a dotze mesos, n’estic segura, el Grinch i la decoradora nadalenca seguiran esgarrapant-se. Però confio que aquesta torbació haurà anat difuminant-se, i que ja haurem a après (o estarem en procés de fer-ho) a somriure quan ens assalti el teu record. Mentrestant, atuïts i tot, brindarem i celebrarem, encara que de vegades no en tinguem ganes, perquè si deixem de fer-ho ens costarà molt més tornar-hi.