El rabadà

Bona nit. Avui és el dia de la Nit de Nadal. A Catalunya és dia feiner. Nosaltres tenim la tradició de fer festa després d’una diada important, per això Sant Esteve és vermell al calendari.

No hi ha res millor que la llibertat i és perfectament acceptable detestar el Nadal i els seus costums. Però si m’ho permeteu, m’agradaria apuntar que els que van dient que no els agraden aquestes festes també formen part entranyable de les diades.

Haureu sentit per la ràdio que s’han acostumant a parlar del dinar de Nadal com si fos un desastre familiar. No sé de quines famílies són els que ho diuen. Des de fa uns anys un dels tòpics a tertúlies de tota mena ha aparegut un nou personatge: el cunyat gamarús. Jo, que mai no he tingut cap problema amb cunyats o cunyades, sempre penso que els que diuen això no s’adonen que, potser, el cunyat gamarús són ells mateixos.

L’any 1930 el gran Josep M. De Sagarra va publicar el meravellós Poema de Nadal del que es podria despendre que és millor tenir bons sentiments un cop l’any que no tenir-los cap dia de l’any. El nostre gran literat, en aquella celebrada obra parla d’un personatge d’una cançó d’aquests dies: El rabadà. Em diu l’arabista dra. Dolors Bramon que el mot ve de l’àrab: rabb addan, «amo del ramat». El rabadà és un descregut que quan tots volen anar a Betlem diu «vull esmorzar» o «no serà tant». Diu el poema: «En el Nadal d’avui, com es fa viva la resposta brutal dels rabadans! Com ens cou dintre l’ànima de que els priva de donar el pit i aixecar les mans! I mentre els altres van seguir l’estrella, ell continuava rondinant al llit. Ni un sol moment el va ferir el desvari, ni el perquè de l’Estable ni l’Infant. I, quan l’infant es va morir al Calvari, ell encara seguia rondinant!».

Em fa l’efecte que no solament estem envoltats de rabadans si no també de partidaris del Grinch egoista i de Mr. Scrooge, avar i misantrop, aquell personatge del Conte de Nadal de Dickens –més citat que llegit– que en una nit com aquesta va ser visitat pels fantasmes del Nadal passat i el futur.

Jo m’apunto a la idea que «si tot l’any la mesquinesa ens fibla i l’orgull de la nostra soledat, almenys aquesta nit fem el possible, per ser homes (i dones) de bona voluntat». L’entre-parèntesi al final de l’obra de Sagarra és meu. Bon Nadal i fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint