Opinió

Sánchez té complex de Déu

Vivim en un país trampós. Aquesta afirmació no comporta res que no sapiguem. El diccionari de frases fetes es troba farcit de locucions que posen en relleu que l’avergonyiment no és el nostre fort quan es tracta de no complir allò promès o de mentir compulsivament. La nostra cultura és profundament mediterrània, com el joc de la baldufa, i es pot copsar el seu significat més arrelat tant en el Gran Basar d’Estambul (Kapaliçarsi) com en el més gran mercat d’Egipte, el Khan El Khalili del Caire, entre molts altres llocs, on l’engany i la mentida així com la negociació es donen en tot moment. Desenganyem-nos: és en aquest marc d’ardit, emboscada, astúcia, maquinació, picardia, falsedat, impostura, fariseisme, onirisme, transgressió, desinformació, falsejament, intoxicació i manipulació on s’ha desencadenat el darrer gran espectacle de la política espanyola. En aquest arquetip de la cultura mediterrània és on s’ha produït l’inici d’una perillosa demolició de l’ordre constitucional espanyol que ha encès totes les alarmes a la Comissió Europea. Les reformes exprés per canviar els equilibris en el poder judicial i l’acatament formal però no material de les decisions dels Tribunals no tenen cabuda a la Unió Europea. Anem a veure-ho.

Tot comença quan la tramitació de la Constitució de 1978. La Ponència havia acordat que els jutges no podien sindicar-se ni tampoc constituir associacions, però la majoria formada per UCD i AP va acceptar aquestes últimes a la Comissió Constitucional. Fou una decisió tramposa: les associacions –avui en són sis– venien a ser substitutes del prohibit sindicalisme de jutges i de magistrats tot i que sobre el paper el seu objecte fos protegir els drets i les condicions laborals dels membres de la judicatura. Hi varen votar en contra d’aquest succedani el PSOE, el PCE-PSUC i CiU.

Amb el temps, ni sindicalisme ni associacionisme, sinó polítics amb toga, amb poder que es contraposa fraudulentament al Legislatiu i a l’Executiu i que endemés imparteix justícia; és a dir, decreta i diu l’última paraula sobre el caràcter constitucional de les lleis i dels actes de govern tot jugant a la contra d’aquest si es troba en les antípodes de la seva ideologia. De neutralitat, cap ni una; com si un àrbitre de qualsevol esport fos alhora jugador de determinat equip.

Els polítics-legisladors sorgits de la voluntat del poble, on descansa la sobirania nacional, i els polítics-executius, nascuts de la investidura del president del Govern d’Espanya, no han ajudat en res a situar als jutges en el seu espai que constitucionalitzat segueix trobant-se, sinó que, més aviat, uns i altres, tots o gairebé tots, s’han aprofitat de l’arbitratge mal articulat per posar-lo al servei espuri del govern de torn inclosa la majoria parlamentària que li dona suport. I aquí estem: de quin partit és l’àrbitre? O, en parla de La Vanguardia, és conservador o progressista?, tot sigui per mantenir ambivalents les formes, ai cabàs!

Amb tot i això, l’assalt a l’Estat de Dret en què ens trobem, que disposa de metodologia i tipologia boliviarana, com la d’en Maduro a Veneçuela o la de l’Ortega a Nicaragua, té com a finalitat primera el manteniment del president Pedro Sánchez. No importa el com, ni menys el per a què, que tampoc tantes coses s’han d’explicar als votants. En Sánchez vol mantenir-se en el poder tant de temps com pugui i, en conseqüència, el com ho pot aconseguir no interessa a tots aquells que conformen la sobirania popular. Per això, el primer en enredar-los és ell. Però, tanmateix, tothom sap que amb 120 diputats no es pot preservar la presidència del Govern d’Espanya doncs en situació de contrarietat o d’aparent neutralitat s’hi troben 230. Així que precisa de 176 per disposar d’una governabilitat estable.

Sabent-ho, ERC juga el seu paper al costat de Bildu, l’esquelet d’ETA exposat quan les eleccions. Una vergonya!, però d’ERC es pot esperar de tot menys seny. I ERC li fa xantatge pur i dur a Sánchez: o indultes els condemnats per sedició o et deixo a les potes del cavall. Ho aconsegueix i tot seguit demana l’amnistia per a tots els bojos del procés sabent que aquesta no té cabuda a la Constitució vigent. Pacta amb Sánchez fer-ho d’amagatotis: reemplaçar el delictes de sedició pel de desordres públics agreujats amb una pena màxima de cinc anys de presó i reduint a vuit la inhabilitació per exercir càrrecs polítics. Oriol Junqueras i altres de la colla del cop d’Estat queden exonerats. Acorden, socialistes, podemites i republicans, canviar el Codi Penal instrumentant una proposició de llei. D’aquesta manera poden saltar-se els informes previs i preceptius del Consell d’Estat i del Consell General del Poder Judicial. No hi ha antecedents d’aquest calat ni d’aquest tast immoral.

Però el president Sánchez vol fer-se amb el control d’aquest últim òrgan constitucional i a més fer el mateix respecte del Tribunal Constitucional. Per a aquesta causa ha donat peixet als republicans catalans. I és aleshores quan el PSOE presenta esmenes en aquell sentit durant el tràmit parlamentari. ERC li dona suport a canvi de presentar una esmena que rebaixi la pena per malversació de diners públics, quelcom que encara persegueix a alguns revoltats de l’1-O i/o del 10-O de l’any 2017. Podem es nega, però diu que ho votarà. Sap que es tracta d’un cop d’estat tou, però així han començat molts.

La inicial proposició no de llei perd el nord; vull dir la seva naturalesa jurídica inicial. Pablo Iglesias i Alberto Núñez Feijóo coincideixen en demanar eleccions anticipades. I el Tribunal Constitucional, trencat com mai abans ho havia estat, emet ordre d’aturar el procediment legislatiu. Sánchez diu, com els independentistes d’aleshores, que ho tornarà a fer, ara mitjançant un altre proposició de llei, a la qual ERC anuncia que li donarà suport sense conèixer el seu contingut. El seu objectiu és també carregar-se l’Estat de Dret. El ridícul de tots plegats, parlamentaris i jutges, és majúscul.

Els presidents autonòmics García-Page i Lambán, socialistes, s’aixequen i diuen prou al totpoderós Sánchez. El mateix fan Alfonso Guerra i un reguitzell d’exministres i d’exparlamentaris del PSOE. Parlen de cop d’Estat a la democràcia i arguments no els falten. Sánchez té complex de Déu. Perillós, molt perillós!

Subscriu-te per seguir llegint