Opinió

La Girona nadalenca

No és que el Nadal sigui una de les meves dates favorites. Però és que, després del Nadal de pandèmia, on gairebé ni hi havia llums, i caminar pel carrer era com fer-ho en un fosc desert, un Nadal complet com els d’abans genera l’estima de l’últim aixafaguitarres. Potser és l’efecte d’haver trobat la seva antítesi, o que amb els anys hom s’estova i fins i tot les pel·lícules de Nadal li agraden, però cal reconèixer que la ciutat de Girona aquest any es llueix.

Amb estalvi energètic inclòs, val la pena passejar de nit pels carrers i ponts il·luminats o deixar-se caure en algun dels seus tants mercats nadalencs. Crec que fins i tot m’agrada aquest any fins al gegantí trull de fusta de dimensions oceàniques que fa de Tió i que es passeja aquests dies per la ciutat de Girona. Cal veure els nens amb quin èmfasi el peguen amb un pal. Fa més de tres metres, té el diàmetre suficient per imaginar-lo com una veritable torre, quan era arbre, i una cara que et fa pena colpejar-lo. Els nens no desaprofiten ocasió i el piquen per si de cas pensa cagar algun altre regal.

Succeeix una cosa semblant a la invasió turística dels estius d’abans, que tanta ràbia als locals ens generava, i que quan va desaparèixer, gràcies al Covid, l’estranyàvem. Passem molt aviat del «turista go home» al benvinguts per a tota la vida i ompliu les nostres platges amb els vostres para-sols de colors. Benvinguts tots, des dels infants anglesos amb barrets mexicans a les sueques amb microbiquini d’antany.

M’agrada la Girona nadalenca, engalanada de llums. Resulta hipnòtic el reflex de les llums a l’Onyar, i de totes les cases que donen al riu, adornades amb cura. El Pont de Sant Agustí o el Pont de les Peixateries Velles o la il·luminació de Carrer Nou. Han pujat centenars de fotos a les xarxes. És una llàstima que s’obviïn alguns barris, on si els llums arriben ho fan amb compte gotes.

Aquí va una cosa positiva de la pandèmia passada, en treure’ns de la normalitat i portar-nos a un present distòpic, ens ha fet tornar a apreciar com n’eren de simples i quotidianes abans per a nosaltres unes festes que fins i tot arribaven a ser pesades. Passarà l’efecte, potser d’aquí dos o tres anys més. Tot s’oblida. Potser l’estiu que ve ja no ens cridaran l’atenció les platges plenes i les autopistes a rebentar. Però mentre duri, almenys en la seva versió hivernal, cal treure’n partit i aprofitar-ho al màxim.

Subscriu-te per seguir llegint