L’administració, impotent

Aquesta setmana han sorgit queixes de polítics i d’institucions sobre el retard amb el qual s’estan vehiculant els fons Next Generation. Un informe de la Cambra de Comerç publicat recentment analitza els embuts que es troben les ajudes perquè flueixin fins el seu destí a l’economia. Pel que fa a l’estat, el grau de realització de les ajudes pressupostades fins el mes d’octubre era del 49%, del qual la major part han anat a parar a empreses públiques (53%) i una part menor a les comunitats autònomes (32%). Però del Mecanisme de Recuperació i Resiliència que prové dels fons Next Generation que gestiona l’estat, només un 2% ha arribat a empreses privades i un 22% a l’administració local.

Si ara mirem la diligència de la Generalitat, fins avui només ha distribuït el 50,8% dels ingressos rebuts de l’estat i, del Mecanisme de Recuperació i Resiliència, té encara 1.000 milions pendents de mobilitzar. Aquesta qüestió és especialment greu si atenem a les diverses veus d’experts que afirmen que amb una gran probabilitat la Generalitat no acabarà de mobilitzar els recursos assignats pel període 2021-2023 degut al lent ritme d’assignació. Les subvencions per la transformació ecològica i millora d’eficiència energètica han aglutinat un 52% de les convocatòries, fet que contrasta amb la poca presència de les conselleries d’Educació, Presidència, Economia i Hisenda, i Justícia.

El repte per a l’any 2023 és majúscul. Estem veient dia a dia com els sectors de l’economia avancen en la progressiva frenada d’activitat. Des de l’ERO de Seat per manca de components, a les fallides de les constructores per l’augment dels preus de la construcció, tots els sectors estan veient les seves expectatives rebaixades. El sector primari per les pèrdues en les collites, el sector serveis i el comerç està començant a veure caure les seves vendes, fins i tot el comerç en línia. I la indústria fa mesos que va mostrant el seu descens. La pèrdua de PIB l’any 2023 pot ser superior al -1%. El que és més greu és que, si les ajudes pressupostades, més els fons Next Generation, arriben com s’havia previst en el calendari, aquests efectes sobre l’economia serien molt menors.

Durant el 2023 la inflació baixarà en funció dels pactes en l’augment de salaris de les empreses. Ja hi ha un pacte que no ha anat en aquest sentit, que és el dels funcionaris i el dels pensionistes, la qual cosa ens porta a pensar que la inflació a l’any vinent pot quedar al voltant del 4% fruit d’un gas natural que es pot situar de mitjana a 95 €/MWh i un preu de l’electricitat que es pot situar en 135 €/MWh, valors un 350% i un 145% més alts respectivament que els valors de l’any 2019. La pèrdua de riquesa al 2022 ha estat la diferència de cost d’energia sobre PIB del 3,9% a l’any 2019 fins l’11,4% del 2022, un -7,5% del PIB, uns 18.000 milions, i això acabarà fent-se notar a l’economia en els anys que venen.

Però hi ha solució. Si a l’economia catalana li injectem ajudes per inversions per valor de 4.800 milions d’euros que podrien venir enguany d’Europa, podrien generar un efecte tractor de 16.000 milions, part dels quals, quan estiguin en marxa, podrien alleugerir el cost energètic del país. La clau està en desbloquejar aquestes inversions.

Aquesta setmana he escoltat a alguns polítics dir que, si l’estat transfereix aquests diners a l’administració catalana, la velocitat de transferència serà millor. Hem intentat comprovar aquesta afirmació al portal de transparència i és terriblement difícil i llarg de concloure. Però, veient com es tramiten les ajudes dels cotxes elèctrics, de les plaques fotovoltaiques i altres ajudes a l’eficiència, fa molt difícil pensar que la solució sigui aquesta. La tramitació d’ajudes a projectes és tremendament garantista, tractant a qui fa la sol·licitud des de la màxima sospita i exigint documentació infinita per validar fins l’últim cèntim. La demanda de documentació és de tal magnitud, les garanties de salut financera i els avals de tal grandària, que impedeixen que aquest camí es pugui fer amb facilitat. A part de la idea que l’administració pública té de que les empreses són corruptes per definició i han de demostrar sempre el contrari, hi ha el fet d’un embús monumental a l’àrea burocràtica. Posar més funcionaris no és la solució. La solució és automatitzar més les diligències, fer més objectiva l’avaluació i apel·lar la responsabilitat de qui demana l’ajuda, sota fortes penalitzacions en cas d’engany.

És urgent actuar en aquest aspecte, i ho dic sabent que aquesta urgència no afecta la preocupació dels dirigents del país. Tampoc sembla que es copsi la dimensió del problema des de l’esfera econòmica. El mateix Banc d’Espanya acaba de dir que l’any 2023 Espanya creixerà un 1,3%. Sense construcció, amb males collites, amb indústria sense comandes, amb el comerç minorista tocat com mai des de 2012, amb les famílies fent malabarismes per anar a l’hostaleria, és impossible que no es percebin els efectes en el primer trimestre.

La crisi que ve no té la profunditat com la de 2008, que va ser sistèmica perquè va tocar la confiança del sistema bancari. És una crisi convencional, de pèrdua de PIB durant un, dos o tres anys. La diferencia d’aquesta amb les altres és que depèn de nosaltres, si invertim en resoldre el problema energètic.

Com que soc escèptic amb el que pot fer l’administració pública, no insistiré més fins que veiem les conseqüències. Llavors començarem a demanar responsabilitats.

Entretant, passeu un bon Nadal amb la família. Ens retrobarem l’any vinent en aquestes mateixes pàgines, si tot va bé.

Subscriu-te per seguir llegint