El preu de la defensa de la invasió d’Iraq

El Servei Exterior espanyol va estar sotmès durant els anys 2002 al 2004 a una singular pressió política causada per la necessitat de traslladar les directrius del Govern espanyol en dos assumptes que van resultar ser delicats i controvertits. D’una banda, la justificació del suport d’Espanya a l’ocupació de l’Iraq del març al maig del 2003 i posteriorment la participació a la coalició internacional d’estabilització de l’Iraq. L’altre capítol controvertit va ser la instrucció donada als ambaixadors per sostenir que els atemptats de l’11 de març del 2004 a Madrid tenien l’autoria d’ETA malgrat que el pas de les hores debilitava aquesta hipòtesi. Tots dos casos van ser els punts culminants d’una relació difícil entre els funcionaris de carrera obligats a complir les ordres rebudes i unes directrius polítiques que es van mostrar controvertides en el moment que els ciutadans van ser cridats a les urnes. Estàvem davant del primer moment de la recuperada democràcia espanyola en què la política internacional operava com un vector identificador de la identitat política de les diferents opcions electorals.

Amb l’arribada del nou Govern del president José Luís Rodríguez Zapatero es van adoptar mesures per marcar una ruptura amb la política exterior i de defensa del seu antecessor, el president José María Aznar. La primera decisió, el mateix dia de la presa de possessió del nou Govern, el 18 d’abril del 2004, va ser l’ordre de la retirada de les tropes espanyoles integrades a la coalició internacional a l’Iraq. També es van adoptar mesures per restablir l’autonomia i el prestigi del Servei Exterior espanyol i allunyar-lo de qualsevol element estressant de caràcter polític. El nou executiu va definir com a prioritària la potenciació de la diplomàcia pública i la diplomàcia econòmica i comercial. Per a la consecució d’aquest objectiu, diversos empresaris van ser convidats a implicar-se en la nova estratègia. Així mateix, va impulsar per llei que l’autorització parlamentària fos indispensable per enviar tropes espanyoles a l’exterior. En el camí de recuperació del prestigi de la diplomàcia econòmica la incorporació d’Espanya com a convidat permanent a les reunions del G-20 va constituir una de les fites més destacades.

La invasió de l’Iraq liderada pels Estats Units i el Regne Unit i una coalició d’aliats es va iniciar el 19 de març del 2003 i va culminar l’1 de maig del mateix any. El principal argument per als defensors de la invasió va ser que el règim del líder iraquià Saddam Hussein posseïa armes de destrucció massiva, així com un discurs utopista de l’administració nord-americana sobre la teoria de la guerra justa i l’expansió de la democràcia. No es van presentar proves davant del Consell de Seguretat de l’existència de les armes de destrucció massiva a l’Iraq. La invasió es va realitzar sense mandat del Consell de Seguretat de les Nacions Unides el que va portar el seu secretari general, Kofi Annan, a expressar públicament que era il·legal. Espanya va formar part de la coalició d’estats que van recolzar la invasió de l’Iraq. Això va provocar una divisió al si de la Unió Europea amb Alemanya i França com a principals països contraris a la invasió. Es va trencar la unitat d’acció de la política exterior comunitària i el secretari de defensa dels Estats Units, Donald Rumsfeld, va anomenar «la Vella Europa» els Estats contraris a la invasió. Vuit líders europeus van donar suport a l’administració nord-americana del president George W. Bush. El suport de l’Executiu espanyol es va trobar amb una opinió pública àmpliament contrària a la invasió. Els Estats Units desenvolupaven la teoria de la guerra preventiva per aplanar la intervenció sense la cobertura de la legalitat internacional. La decisió del Govern espanyol d’avalar la invasió de l’Iraq va provocar una dura polarització a la societat espanyola i als seus mitjans de comunicació. Vegem algunes conseqüències en l’àmbit diplomàtic:

El 17 d’octubre del 2002 el diplomàtic espanyol Fernando Valderrama Pareja va presentar la seva dimissió com a Encarregat de Negocis de l’Ambaixada d’Espanya a l’Iraq per les seves discrepàncies amb la postura de l’Executiu espanyol davant la crisi amb el règim de Saddam Hussein i el suport a la teoria de la Guerra preventiva que aleshores ja estava desenvolupant el Govern dels Estats Units. En aquell moment no estava nomenat Ambaixador d’Espanya a la República de l’Iraq de manera que Valderrama ocupava la màxima representació d’Espanya al país. La ministra d’Afers Estrangers, Ana de Palacio, va acusar el diplomàtic de «no resistir l’estrès que, indubtablement, és fort en aquests moments en un lloc com l’Iraq» i va ordenar obrir un procés disciplinari al diplomàtic després d’afirmar que «no havia expressat mai les discrepàncies amb les polítiques del Govern perquè hauria suposat el seu cessament immediat».

El Real Instituto Elcano és un think tank de política exterior participat al seu patronat per diversos ministeris del Govern d’Espanya i importants empreses espanyoles i sota la presidència del Cap de l’Estat.

Des d’una òptica aparentment acadèmica i de recerca, el Real Instituto Elcano va donar una forta cobertura acadèmica i intel·lectual a les posicions progovernamentals favorables a la invasió de l’Iraq durant els anys 2003 i 2004. És digne d’atenció el gir copernicà que va tenir la producció investigadora del centre d’estudis després de l’arribada al poder del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero quan els mateixos documents del mateix centre van passar en mesos d’avalar la intervenció a impugnar-la.

El mes de febrer del 2003, poques setmanes abans de la invasió, el Reial Institut Elcano publicava el llibre Irak, reflexiones sobre una guerra, coordinat per Rafael R. Bardají i que va ser l’obra coral més completa d’aval del discurs del Govern espanyol sobre el suport a la coalició internacional liderada pels Estats Units i la Gran Bretanya i fins i tot sobre la no necessitat d’una resolució de les Nacions Unides. Rafael R. Bardají va ser subdirector de Recerca i Anàlisi del Reial Institut Elcano i principal avalador intel·lectual de la posició política del president José María Aznar. En els àmbits diplomàtics va ser qüestionat el rol de part que va prendre el principal think tank del país durant aquest conflicte. El 2018 Bardají va anunciar la seva baixa del Partit Popular i la seva afiliació al partit Vox. L’institut presidit pel Rei i amb presència de diverses sensibilitats polítiques i representants del món empresarial es va convertir en el període que abraça del 2002 fins als primers mesos del 2004 en el punt de contacte del pensament neoconservador espanyol amb el nord-americà. Una degradació del sentit institucional en favor de la identitat partidista basada en la política exterior.

Subscriu-te per seguir llegint