Un tipus normal

Divendres al vespre vaig anar amb les meves germanes al darrer concert de la carrera de Joan Manuel Serrat al Palau Sant Jordi de Barcelona. Malgrat que el propi Serrat va demanar al públic, absolutament fervorós, només pujar a l’escenari, que no tingués cap atac de nostàlgia i que es centrés en convertir-ho en una festa, hi va haver un gran component emocional. El recital tancava una llarga gira encetada a l’abril en la qual Serrat buscava que no fos la pandèmia qui el retirés «de facto» per la llarga aturada que va suposar als artistes, sinó que fos, textualment, un acomiadament per voluntat pròpia. Aquesta darrera actuació, retransmesa per TV3, es va convertir inevitablement en allò tant gastat i carrincló com cert: «la banda sonora de les nostres vides».

No he tingut mai un tracte directe amb Joan Manuel Serrat però he tingut ocasió en diferents ocasions d’entrevistar-lo, saludar-lo, creuar una conversa, visitar-lo amb alguns amics comuns al camerino després d’una actuació i des del primer cop em va fer la impressió de ser un tipus normal. No és fàcil, perquè la seva dimensió artística, musical, la seva pròpia figura, el que ha representat el fa gegantesc. Però així ho he vist. Quan divendres encetava el concert amb Temps era temps, una cançó emblemàtica i peça central del seu disc Tal com raja, aparegut el 1980, no vaig poder deixar de recordar una nit de desembre d’aquell any quan Joan Manuel Serrat tornava a Girona després de molts anys per fer un concert al Teatre Municipal precisament per presentar aquell disc i cantar dues vegades aquella cançó.

Jo volia entrevistar a Joan Manuel Serrat, però el seu entorn em deia que era tard, que estava cansat, però vaig tenir la sort que un bon amic comú, en Gabriel Prats, delegat de la federació de ciclisme a Girona i amb qui Serrat anava sovint a veure curses ciclistes a les que era molt afeccionat –on en Gabriel era el director de cursa–, em fa fer la introducció i ens va acompanyar. Un cop amb ell em va donar tot el temps del món, algú va fer dur unes copes i alguna cosa de picar i el resultat de la llarga trobada va aparèixer a l’edició d’aquest diari del 23 de desembre de 1980. D’això en va fer divendres passat, el dia del seu darrer concert, exactament 42 anys. Jo era un aprenent de periodista de 20 anys (aprenent de tot encara ho soc) i ell en tenia 37, amb aquell aspecte tan característic que li donava la seva cabellera despentinada i unes amples patilles.

La conversa començava amb una pregunta del Serrat futbolero: «Què li passa al Girona que perd sempre a casa el que guanya fora?». Afegia que era un encert el fitxatge del seu bon amic, malauradament desaparegut en dates recents, el futbolista gironí Pau Garcia Castany, de qui deia: «és tan bo que no ha de mirar la pilota, sempre pensa en la següent jugada». La xerrada va derivar després en una llarga entrevista on no va defugir camp tema. Tant quan jo prenia nota de les respostes com el moment en què la conversa agafava un to més informal, em va traslladar aquesta impressió: un tipus normal. Recordo una frase, així va sortir publicada, en la que va començar contestar una pregunta sobre l’alternança del català i castellà a la seva obra: «jo no soc una casa de dos pisos...»

Abans d’aquella entrevista ja havia vist sovint a Serrat per Llafranc o Calella o en alguna de les seves actuacions. I després han seguit molts altres moments o recitals. A Madrid, a Girona, al Luna Park de Buenos Aires amb en Miguel Ríos, Ana Belén i Victor Manuel, on la devoció cap ell assoleix dimensions només mesurables entenent la passió argentina cap als seus pocs i grans ídols. L’he escoltat cantar una nit africana del París-Dakar, al plató on gravava alguna actuació per a Televisió Espanyola, l’he trobat amb uns amics comuns a la barra d’un restaurant del meu barri madrileny, Rafa, tot esperant que li donessin taula, etc.

Em resta una altra imatge del tipus normal que gaudeix de qualsevol moment de la vida. Fa uns anys el vaig veure amb la seva dona Candela i el seu gosset a la plaça Poeta Marquina de Girona. Després vaig saber que anaven a la inauguració d’una exposició del seu amic de joventut i grup musical, Manel Anoro. Un Serrat somrient, caminant poc a poc, es va anar allunyant cap al centre de la ciutat mentre el gosset estirava de la corda demanant més velocitat que ell, jugant, no li donava. I em va semblar que en aquell instant, a més de normal, era feliç.

Subscriu-te per seguir llegint