Opinió

Els ambaixadors

La imatge de l’home penjat d’una grua a Iran acusat de moharebeh, terme jurídic que significa fer la guerra a l’Estat i a Déu, una bertranada perquè en un país teocràtic fer la guerra a l’Estat és fer la guerra a Déu i fer la guerra a Déu és fer la guerra a l’Estat, un doble crim que consistí segons acusacions en ferir amb un matxet a uns milicians en una manifestació de solidaritat a favor de Mahsa Amini, la dona que morí a cops de bastó per no portar posat correctament la hijab, és la icona de la depravació d’un Estat que es regeix per la llei islàmica o sharia, però també podria passar per una postal de promoció turística d’un règim que es considera dipositari d’una fe sagrada mentre occident s’esllangueix pel seu ateisme. Morir a la forca més que una execució és un sacrifici expiatori que va més enllà de la vida dels heretges com ho demostra que el passat setembre es penjà el cadàver de Zahra Esmail, condemnada per haver matat al marit que la maltractava, i que morí d’un atac de cor en presenciar l’execució dels setze homes que tenia al davant. Contemplo un mapamundi en què a cada país li correspon un color segons el seu compromís democràtic (segons International Institute for Democracy and Electoral Assistence. El Periódico, 30-11-22). Guanya el vermell, els països autoritaris. El blau marí correspon a les democràcies consolidades com Canadà, EUA, Austràlia i nord d’Europa. Espanya està pintada de blau cel que l’agermana amb sud Amèrica, Índia, etc., països on la democràcia té marge de millora, però també marge per degradar-se i poder mirar de tu a tu els de color vermell com ara Rússia, Xina o Veneçuela.

El juny de 2017 Omnium Cultural i l’ANC organitzaren un acte unitari per a la independència. Necessitaven un tonto útil que pronunciés la paraula autoritari, que l’estat espanyol és autoritari, i qui millor que una persona que es lleva ben d’hora ben d’hora. Posats a renyar l’autoritarisme, com és que el matiner Pep Guardiola no ha viatjat a Iran per cridar enmig de la Plaça de la Revolució que el déu de la seva República Islàmica és un barbut malcarat. Llàstima, hagués pogut ser pedagògic comprovar el respecte d’Iran per la discrepància. Sobta que el noi de Santpedor, preocupat per una Catalunya sotmesa al jou espanyol, no tingui escrúpols en ser un reclam publicitari d’una entitat financera dels Emirats Àrabs Units i haver estat ambaixador del Mundial de futbol de Qatar, un detall que l’emparenta amb un altre ambaixador, en Xavi Hernández, i que explica que aquest es desfaci en elogis de Qatar: «No visc en un país democràtic, però crec que el sistema d’aquí funciona millor que el d’allà». Sandro Rosell explica a una emissora que en un sopar una dona de Qatar li manifestà que en el seu país les dones estan ben tractades, millor que a Espanya on la violència de gènere està desbocada.

Desconec si als nostres alumnes se’ls explica les diferències entre un estat democràtic i un d’autoritari, entre ciutadans i súbdits, entre ciutadania i poble. O que en un Estat autoritari els súbdits només tenen deures, mentre que en una democràcia els drets dels ciutadans els immunitzen contra la temptació totalitària de l’Estat. O que hi ha Estats, com ara Qatar, que no pengen els dissidents pel coll, pengen el seu sexe, el seu gènere, o les ànsies d’escapar-se d’una tradició asfixiant. Són qüestions elementals que els nostres alumnes haurien de saber, fins i tot els qui tinguin pensat viure del futbol, més que res perquè la gent abandoni la idea errònia que déunostresenyor dona a cada infant uns denaris d’intel·ligència i la llibertat per invertir-los al cervell o als peus.

Subscriu-te per seguir llegint