El futbol

S’ha acabat el gran espectacle organitzat per la fosca FIFA en l’assolellat Qatar, ple d’ombres sobre la vulneració dels drets humans. Les controvèrsies duraren dies i anirem sabent noms de polítics subornats per l’emirat de Qatar. A la compra de voluntats li han posat per nom Qatargate. El primer cop que s’emprà el terme «gate» en el sentit d’activitat il·legal va ser en el «Watergate», l’espionatge al Partit Demòcrata, que provocà la renúncia de R. Nixon a la presidència dels Estats Units.

L’amor per les qualitats del cos físic dels humans ve de lluny; aquesta admiració per l’agilitat física dels homes la va criticar Heràclit d’Efes (544-475 aC) i en un aforisme així es manifestà: «S’assisteix a la competició esportiva on es valora i es premia la força i la rapidesa animal dels homes, en canvi, la gent no concorre als amfiteatres, ni a l’àgora, en què es posa en relleu el talent espiritual».

De jove jugava a futbol amb els juvenils, però com que no corria massa i era poca la meva destresa amb els peus, el míster em castigava a la banqueta i em dedicava a animar als que suaven la cansalada amunt i avall del camp.

La meva universitat antiesportiva sota els efectes del marxisme proclamava que el futbol era l’opi del poble i que el franquisme l’usava per distreure els proletaris dels problemes socials allunyant-los de la realitat. Els que seguien al Barça no ho manifestaven i anaven d’amagatotis a veure els partits.

Tot canvia quan a en Vázquez Montalban, gran aficionat al futbol, se li va ocórrer la frase socialment i políticament acceptable per l’esquerra: «El Barça és més que un club». Des de llavors una dialèctica es desplega en els partits entre els dolents, que no ens estimen i ens volen mal, i els bons i encertats que desitgen el millor pel país i pel Barça. Una perfecta coartada justificativa i ja ningú s’avergonyí per la seva dèria futbolística.

El dia abans del partit entre el Marroc i França, l’escriptor Andreu Claret va plantejar aquesta reflexió ètica: «És possible gaudir del prodigiós partit que va jugar ahir Messi, mentre el futbolista iranià Nasr-Azadani pot ser penjat? És moral veure els partits d’un mundial tacat de sang i corrupció? Doncs sí». El malestar interior es podia curar amb una presa de consciència que no anul·lés de cap manera les injustícies que es cometen en tot el món i ensems poder fruir de l’espectacle.

Fa anys érem de vacances a França, a l’Alsàcia, i com que es va girar molt mal temps, fugirem al matí i decidirem recórrer el país de nord a sud fins a arribar a la Mediterrània en cerca del sol. Cap a les vuit del vespre un fet extraordinari ens va succeir. No hi havia gens de trànsit en cap direcció a l’autopista. Pensàrem que un esdeveniment tràgic havia succeït. La ràdio ens informà que s’estava jugant la final de la copa i França hi competia per proclamar-se campió.

Anècdotes com aquestes n’he escoltat moltes. El senyor Casaus es va reunir amb la penya del Barça i després de sopar en Ferran, un soci suposadament seriós i assenyat, li va comunicar que no podia marxar sense haver visitat la seva llar. Tots amb puros i fàries hi van entrar. Les parets plenes de grans fotografies dels jugadors del Barça, però el més grotesc és que per mostrar-li més fotografies els portà on dormia la dona, que despertà sobresaltada en veure’s rodejada d’homes.

El senyor Obiols, president del nostre club de futbol, quan llegí que en Kennedy va dir: «No pregunteu què pot fer l’Estat per vosaltres, pregunteu-vos què podeu fer vosaltres per l’Estat», m’ho digué creient que entendria la transcendència moral i social del missatge.

Li agradava molt al president convocar reunions dels socis i ens obligava els jugadors a assistir-hi. Com que feia els pastorets no tenia por escènica i estava dotat per al dramatisme teatral; sempre hi havia un moment que des de dalt l’escenari s’aixecava de la cadira, restava uns llargs segons en silenci, mirava fixament al públic i la deixava anar: «No heu de preguntar què fa la junta del club de Futbol per vosaltres, heu de preguntar-vos què podeu fer vosaltres pel club».

Al cap de molts anys, mentre dinava en una fonda de la Bisbal, un senyor no sé què em va preguntar i ens posàrem a xerrar. Havia estat president del club de futbol i m’explicà que va relacionar-se molt amb el president del meu poble, l’amic d’en Kennedy, fins a l’extrem que els matrimonis alguns diumenges quedaven per dinar. Un dia, emperò, es va assabentar que el seu amic havia mort, li va saber tant de greu que pagà una missa fúnebre per la salvació de la seva ànima. Al cap d’un mes a l’equip de futbol de la Bisbal li tocà jugar al camp de l’Arbúcies i la gran sorpresa va ser veure’l viu. Ho celebràrem amb un bon àpat.

El fanatisme per un club el vaig viure des de petit. Alguns homes enrabiats, quan perdia l’equip, es castigaven sense sopar o es barallaven amb la dona o contra algú que celebrava la victòria. El meu padrí Agustí em va advertir que m’apartés sempre dels intemperants fanàtics, que no els volgués per amics; no es referia sols als del futbol sinó a tots els enganxats addictivament a una idea.

En Cruyff va teoritzar que l’èxit universal del futbol radica en la sublimació dels peus, la part més humil del cos humà. El protagonisme del joc recau en saber fer un àgil ús de les cames i dels peus, mentre que braços i mans no tenen tant valor.

Als Estats Units els esports que més admiren són els que doten als braços, especialment les mans, de poder absolut: bàsquet, boxa, beisbol. Hi ha un acord universal que l’esport més complet és la natació, però uns homes vells amb els quals jugava a la botifarra em van contradir afirmant que el més complet és el ciclisme. No sabien nedar, sí pedalejar i la seva salut era tan sencera que van viure molts anys.

Subscriu-te per seguir llegint