Propòsits

Es fa inevitable, quan arriba aquest moment de l’any, sentir a parlar dels propòsits aliens i donar voltes als d’un mateix. És intrínsec a la nostra existència que fem balanços i prediccions, perquè al capdavall la vida ja ens l’hem muntat així, com una successió de decisions vertiginoses que, en els punys d’inflexió, ens aboquen a rumiar sobre d’on venim i on anem. Quan ho fem, no deixa de ser curiós (i revelador) fins a quin punt les coses poden canviar, de la mateixa manera que ho fem nosaltres. Impacta comprovar com aquells problemes de l’any anterior s’han resolt o han mutat, però també veiem que n’han aparegut de nous que mai pensaves que tindries. O el fet que hi hagi coses que perceps que van (finalment) bé però també et trobes amb noves realitats que t’emmirallen al pas del temps i les seves inclemències. Et sorprens descobrint-te feliç en alguns fronts de la teva vida, fins i tot en els que ja havies batejat com a irreversibles, i en canvi veus trontollar alguns fonaments que semblen inamovibles. Els propòsits tenen molt de resum, de síntesi, perquè en el fons representen aquelles essències d’un mateix que es resisteixen a desaparèixer, i també són la principal expressió dels trets més matisats de la pròpia identitat. A vegades, si la sort et somriu, tens persones al costat que et recorden constantment quina és la teva millor versió possible. És gràcies a elles que aprens a treure’t importància i començar a valorar el sol fet de ser, que amb els temps que corren ja és molt.

Al final, sigui cap d’any o no, arriba un moment en el teu trànsit pel món que el que realment vols és continuar caminant sense aturar-te gaire a pensar en els obstacles. No és tant el que aconsegueixis, sinó que ho puguis continuar provant independentment dels potencials fracassos. Perquè efectivament el més maco és el camí, i no els seus suposats destins. Tant li fa si els propòsits es compleixen, que aquí el que té mèrit es poder-los seguir fent. El temps sempre converteix els mons, i sobretot els propis, en una qüestió més senzilla del que mai t’hauries pensat. Plena de complexitats, sí, i difícil de sostenir, també, però amb uns objectius centrals molt nítids. Per això, quan aquests dies et desitgen un bon any, acabes pensant que l’únic que vols és poder escoltar la mateixa frase tants anys com es pugui. Amb la resta de complicacions que vagin sorgint faràs com Indiana Jones quan intenta recuperar l’Arca de l’Aliança: improvisar sobre la marxa.

Subscriu-te per seguir llegint