Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Francesc Esteva

Joan Manuel Serrat

Amb els seus concerts de la passada setmana en Joan Manuel Serrat, el nostre Serrat, el que a molts ens ha acompanyat tota la vida, deixa el directe, però no ens deixa perquè les seves cançons continuaran presents a les gravacions i enregistraments que molts tenim a casa o que espero que continuem podent escoltar en ràdios, televisions, etc. També he descobert que som de la mateixa quinta, dels que l’any vinent arribarem als 80 amb totes les connotacions que aquesta dada comporta. Seré atrevit i faré un resum matusser dels meus records. En Serrat juvenil va ser el de la guitarra, les cançons d’amor, els poemes i algunes cançons de protesta. Després vaig descobrir el que musicava els grans poetes, unes interpretacions inoblidables amb molt bona música, esplèndides que a mi, poc amic de la poesia, em van fer descobrir tantes coses, sempre li estaré en deute. Finalment, ens ha donat les grans cançons, recordaré només «el pare-manifest ecologista» (el fill dient al pare que ens estan malmetent la terra) i per sobre de tot, Mediterráneo, un vertader himne, homenatge a aquest mar que ha estat nexe d’unió de pobles i cultures, que han creuat fenicis, grecs, cartaginesos romans, musulmans, etc. i que ara és lloc de mort sobretot d’africans que fugen de la pobresa i la falta de futur.

En Serrat, com el poeta Joan Margarit, ha estimat i cultivat el català i el castellà. En la nostra llengua ha cantat poetes com Salvat Papasseit, Josep Vicenç Foix o Pere Quart. Personalment, vaig gaudir molt el disc dedicat als poemes de Salvat Papasseit, un dels pocs poetes que havia llegit i estimat de jovenet. I en castellà ha cantat, cito només els que més m’han impactat, Machado, Miguel Hernández o Albertí però també Benedetti, Cernuda o Neruda. Podria continuar recordant i recordant, ens ha deixat tantes coses, però penso que molts lectors el tenen incorporat a les seves vides, cadascú amb el seu record i les peces que més l’han tocat i més ha escoltat i cantat.

També voldria recordar el Serrat present al seu temps, lluitador i defensor d’idees i principis que, en bona part, són els de tota una generació. Va començar als setze jutges, aquell grup d’activistes que defensaven la llengua catalana cantant per pobles i ciutats en temps del franquisme decadent. Va ser present a la lluita antifranquista, contra la dictadura i, com molts de la seva generació, li va costar un preu personal. En el seu cas va criticar algunes condemnes del franquisme i va defensar la legitimitat del govern de la república al costat del president mexicà Luis Echevarría, el règim franquista no li va perdonar i va emetre una ordre de recerca i captura que el va fer passar un any a Mèxic. A l’entrada de la democràcia va tornar, però quan Catalunya va passar a ser un feu convergent liderat per Jordi Pujol, el fet de cantar i compondre en les dues llengües li va portar problemes. La Catalunya intransigent el va declarar persona non grata per cantar en castellà, va fer una campanya de desprestigi i la recent nascuda TV3 i els mitjans afins el van arraconar, quant temps va passar abans de poder tornar a sentir en Serrat a la televisió en català!!

També en això en Serrat va ser un símbol pels progressistes d’aquest país que vam veure com ens titllaven de botiflers a molts que havíem defensat el català en temps de la dictadura. Cadascú té la seva experiència. En el meu cas, recordo una reunió de la secció d’ensenyament de la UGT on havíem aconseguit que la UGT recolzes l’obligació dels mestres de saber català (recordin que hi havia molts mestres que exercien a Catalunya i no eren catalans que tenien reticències amb el tema del català) i, a la sortida, hi havia una manifestació de convergents que ens va insultar tractant-nos de botiflers. En aquest tema, desgraciadament, continuem igual, llançant pedres en comptes de seduir. Serrat, en canvi, sempre ha mantingut el cultiu de les dues llengües.

Serrat també és un ídol a Sud-amèrica sobretot a Argentina. Recordo la meva primera visita a Buenos Aires. Hi vaig anar el novembre del 1998 invitat per la Universitat de Buenos Aires a fer un curs, vaig estar-hi un mes. Al departament de Computació tothom em parlava d’en Serrat. Una secretària em deia que ja tenia les entrades per anar-lo a escoltar amb quasi un any d’antelació. Una de les professores em va demanar si podia traduir-li una part d’una cançó perquè el llenguatge poètic de les seves composicions es difícil de traduir. Finalment, un catedràtic de Matemàtiques amb molt prestigi, el professor Cignoli, em deia, sopant a casa seva, que ell sempre anava a sentir Serrat quan anava a Buenos Aires, els seus recitals al teatre Colón eren un esdeveniment de primer ordre. I no podríem oblidar les fotos de Serrat a la bombonera, l’estadi del Boca Juniors al barri de la Boca, compartint llotja amb els seus amics argentins.

Serrat, per a molts, ha representat a més del gran cantant que és, un referent del progressisme, de la generació de la Constitució del 78. Ha estat amic de la colla dels Sabina, Víctor Manuel, Ana Belén, Miguel Ríos, etc. amb qui ha compartit moltes campanyes com el manifest de suport a Rodríguez Zapatero enfront d’Aznar. Fa poc també van compartir la festa amb motiu de ser-li concedida la Creu civil d’Alfons X el savi on va cantar, representant les noves generacions progressistes, la Rozalén.

Per acabar recordaré un vers de Cada loco con su tema en el que diu «Prefiero los caminos a las fronteras» tan semblant al «bastim ponts i no murs» que és un dels lemes dels federalistes. I amb aquest missatge els deixo, que tinguin un bon any 2023.

Compartir l'article

stats