Una llarga excusa

Quan el diumenge a la tarda em va començar a picar la gola i vaig començar a estossegar, no em va estranyar gaire. Feia dies que ho veia venir, encara que no tingués cap símptoma. Aquella tarda vaig estar bevent infusions amb mel i llimona –i arrufant el nas a cada glop, perquè encara no he aconseguit que m’agradi la mel– amb l’esperança d’aturar-ho. Però el dilluns em vaig llevar amb mal de cap, molta tos, mal d’articulacions, mal de coll i algunes dècimes. Hauria pensat que es tractava del constipat estrella de cada hivern, però la febre i el mal d’articulacions em van fer dubtar. El dimarts em sentia com si hagués atropellat un tren, i encara que la febre havia desaparegut em vaig fer un test per saber si tenia covid: negatiu.

Abans no vaig fer el tomb, em vaig passar més de la meitat de la setmana passada arrossegant-me del sofà al llit i del llit al sofà, entre raspera, virus, mocs, infusions amb mel (ecs!), paracetamols i un cansament descomunal, augmentat pel fet que els atacs de tos m’impedien dormir a la nit. Les estones que aconseguia endormiscar-me m’escolava en somnis delirants dels quals ara ja només recordo pinzellades, i encara gràcies: la Rita barallant-se amb una mena de salamandra gegant, estar en una botiga d’electrònica ajudant el propietari (que era un amic meu) a atendre els clients tot i no tenir-ne ni idea, mirar-me les mans i veure que no eren les meves, intentar ajudar a tornar al mar uns dofins atrapats en un petit bassal al mig del desert.

Sempre m’han semblat curiosos, els somnis. Alguns els podria detallar perfectament tot i que ja fa anys que els he somniat, encara que la gran majoria acaben difuminant-se i desapareixent només uns minuts després d’haver-me despertat. De vegades els conservo perfectament clars durant setmanes i, de sobte, ja no hi són. D’altres els recordo perquè els he explicat, i el fet de narrar-los en veu alta és com passar-los un vernís que els fixa a la meva memòria durant un temps que també sol ser breu. Alguns em tornen com flaixos, de cop, perquè durant el dia veig alguna cosa o alguna persona que m’hi fa pensar. Hi ha somnis angoixants, tan vívids que quan em desperto trigo uns quants segons a interpretar que tota aquella por, aquella angúnia, aquella basarda que sento no respon a res real. Tinc somnis recurrents, com passejar-me per una part del barri vell de Girona que en realitat no existeix: hi he passat tantes vegades en sons que alguna vegada em penso que si aconsegueixo perdre’m prou pels seus carrerons l’acabaré trobant. Somnio coses tan vergonyoses que només les puc explicar a persones de molta confiança per riure juntes. De tant en tant somnio amb la iaia o els babis (jo penso que em venen a veure), i tot i que al somni sé que estan morts, em fa molt feliç parlar amb ells, i aquesta felicitat també dura quan em desperto.

Tot plegat, una excusa llarga per desitjar-vos que al 2023 tingueu salut i molts somnis feliços i divertits.

Subscriu-te per seguir llegint