Jugar al cavallfort

Jugar al cavallfort fou un dels jocs més populars de la quitxalla dels anys 60 i 70 del segle passat. Es tractava d’un joc infantil en què un jugador s’ajup i els altres jugadors li van saltant al damunt fins que no resisteixi el pes. Un joc que el recordo entranyable i que es jugava a l’hora del pati o bé a la sortida del col·legi. El primer a ajupir-se ho feia posant les mans a la paret per així reforçar-se... fins que el pes dels cavallers el feien caure... o no. Que de tot n’hi havia. L’impresentable discurs del president Pere Aragonès me’l va portar a la memòria. La història d’ERC és la d’un partit eixelebrat i, per tant, la història d’uns homes i d’unes dones que militen en el patriotisme català, en el republicanisme i en l’esquerranisme no homologat que obren sense reflexió prèvia i sense mirar el que diuen ni el que fan. Amb un inaudit excés de pressa, com si el món s’hagués d’acabar immediatament.

Dilluns passat, el president de la Generalitat es veié traït pel gen de frare convidat, aquell que tot ho fa a camades, a corre-cuita, a tota brida, i així va pronunciar el seu discurs: com un col·leccionable de singlotades. Li va dir al rei d’Espanya que no és un exemple de rectitud, es va apuntar tots els mèrits de la desfeta inconstitucional haguda al Congrés dels Diputats i va suggerir que l’any vinent ens pronunciaríem sobre si Catalunya ha de prendre el nanosatèl·lit per allunyar-se tant com pugui d’Espanya. Em va fer l’efecte que o venia de xerinola o hi anava tot seguit. Desordre. I tot en el bell mig d’una Espanya trencada en dos (o en més trossos) per la gràcia recaiguda sobre els autors de la sedició i la reforma penal exprés i ad hominem d’aquest delicte així com el de malversació de cabals públics que comporta retroactivitat respecte de les penes d’inhabilitació per exercir càrrecs públics i un «aneu-vos-en en pau!» per a tots aquells que anaven a ser jutjats per la seva presència activa en un cop d’estat.

Sempre he dit que ERC no és de fiar. La història, aquella que és «constatable i objectiva», com deia Lluís Duch, monjo a Montserrat i segurament el més important filòsof i teòleg català de la segona meitat del segle XX, i no pas la interpretada per part dels vius interessats, ja que com deia un altre gran filòsof espanyol, en José Luis Aranguren, bon amic de Girona, «la història ens ensenya (...) el que vulguem veure-hi», no ens parla bé ni del partit ni de bona part dels seus prohoms. Si pels seus fets els coneixereu..., aquests han estat degudament mitologiats en benefici propi. Ignoro si això ho sap el president Pedro Sánchez, però em fa que no. Com tampoc sembla no saber l’Aragonès que el peixet ja està tot venut i que les naus restaran a port fins a la legislatura vinent.

El president del Govern d’Espanya ha fet de cavallfort, però ja n’està tip d’aguantar el pes dels seus rivals. Més quan els té a casa i el fustiguen per donar tanta corda a ERC i a Bildu. Els «barons» territorials observen amb tristesa no exempta de por que el líder del PSOE està fent que electors de tota la vida estiguin entre quedar-se a casa o votar al PP per castigar a qui juga a fer-se el líder del trencament de la sacrosanta unitat d’Espanya, entre els quals s’hi troben els dos partits esmentats més els bolivarians de Podem.

A la Moncloa hi arriben més whatsapps dient «fins aquí podríem arribar» que no pas proposant dies i llocs perquè en Sánchez vagi a «beneir» els candidats a les municipals i a les autonomies. S’han encès les llums vermelles d’alarma i ara que els bombers llisquen pel pal que els portarà a apagar focs, va el president Aragonès i els diu que no en té prou i els anuncia la bona nova del «ho tornarem a fer» tot reclamant un referèndum sobre si els catalans volen anar-se’n d’Espanya o volen quedar-se fins al proper que es faci, perquè aquests, de disposar, disposen d’una irritant resistència. Han deixat de banda la via escocesa, la irlandesa, la canadenca i ara ens ofereixen la kosovar donat que la catalana s’ha demostrat un fracàs absolut. En bona part, cal dir-ho, pels mateixos que la varen impulsar i que a ERC, JxCat, l’ANC i Òmnium s’hi troben. Se sentiren tan herois el 27 d’octubre de 2017 que ara volen repetir aquell esglai de fer història que en ridícul enciclopèdic va acabar. Ara, sabent que mentre tinguin per àngel protector a Pedro Sánchez ben barat els sortirà el segon intent, que és exactament el que no vol el PSOE clàssic, federalista de iure i jacobí de facto.

Hi ha quelcom d’unitari en el pensament socialista, inclòs el PSC: Que el procés pot difuminar-se en el temps, però no l’independentisme.

Els temps són els temps i les idees són les idees. Aquestes, com provat queda a Escòcia, resisteixen i, segons com, una pausa serveix per engrandir-la i per guanyar més força entre la ciutadania. A la memòria pot quedar el Piolín, però també les imatges del dia després. De tot se n’aprèn. Ni que sigui per això, l’independentisme hauria de ser prudent: no tot s’hi val ni tampoc tot es pot aconseguir en un sol dia.

L’Oriol Junqueras, beat de posat, hauria de reunir-los a tots, llegir-los la Gènesi (1:1-25) i extreure conclusions. La primera: quan més brama el mar, menys peixos es capturen.