Senyor Director: El darrer 18 de desembre va morir centenària al seu s’Agaró, Anna Ensesa i Monsalvatge.

L’any 2022 també en feia noranta de l’obertura de l’Hostal de la Gavina i vuitanta de la benedicció de l’església de la Mare de Déu de l’Esperança de s’Agaró.

Fa deu anys, Anna Ensesa va voler fer memòria d’aquesta església amb l’edició d’un llibre que vaig tenir el goig de coordinar. Un encàrrec amable i que es va anar polint en l’entorn de la seva casa de s’Agaró, situada en el nucli fundacional d’aquella ciutat-jardí, una obra de l’arquitecte Rafel Masó i que manté tots els elements originals, enriquits amb seguit de peces primorosament escollides per la resident. Cal dir que manejava de forma precisa el seu ordinador portàtil.

L’església de l’Esperança de s’Agaró, obra de l’arquitecte Francesc Folguera, es va beneir en la festa del Carme de 1942, amb casament familiar inclòs, la va promoure Josep Ensesa i Gubert, pare de l’Anna, en agraïment per la pau i que la família tornés a estar aplegada després de l’exili (1936-1939) i la guerra. L’advocació és de l’Esperança com a virtut teologal i s’aplega a la tradició mariana.

Anna Ensesa escrivia en el dit llibre: «Som ja pocs els que tenim vivències i records de s’Agaró des dels seus inicis». És cert, però també ho és que persones com ella han sabut ser fidels a la memòria de tots els que han fet possible l’exemple de s’Agaró.

En les pàgines d’aquest diari, el Dr. Joaquim Nadal (11 de setembre de 2015) definia a Anna Ensesa com: «una dona culta i cosmopolita, elegant i de fina sensibilitat». Un retrat del tot encertat al que es poden afegir moltes altres qualificacions. Així, no oblidem que fou la primera regidora (de Cultura, naturalment) de l’Ajuntament de Girona, en la postguerra o una de les impulsores dels Amics de la Girona antiga, amb implicacions personals a l’enyorat establiment, La Canonja Vella.

De tot plegat cal donar-ne gràcies a l’Anna Ensesa i Monsalvatge.