Propostes urgents (no propòsits) pel nou any

És un fet, que cada any que passa, els problemes ambientals, energètics i climàtic tenen més efectes en la nostra vida quotidiana (econòmics, socials, consum, salut, seguretat, alimentació, etc.). De ser, fa uns anys, una petita parcel·la més o menys ignorada, ha passat a ser un complex problema, amb moltes arestes, que com més anem, més s’intenta relativitzar o tapar amb problemes menors.

De fet, la proliferació de problemes artificials magnificats per tapar els problemes reals creixents de la població va in crescendo. Com més s’agreuja la situació ambiental, energètica i climàtica, avui ja indivisible i afectant ja a molts àmbits i sectors, més són els intents de relativitzar-la. Com ja vaig advertint en altres articles i tribunes, molta atenció a les «guerres culturals», ara «jurídiques» també, amb les que se’ns vol entabanar per tal que la nostra energia (crítica) no apunti cap on interessa. És evident que es vol que fem com «el neci que mirava el dit, en lloc de mirar la Lluna».

Destacarem del balanç d’aquest any perdut, els dos despropòsits més greus i que més estan condicionant i bloquejant la societat catalana, per tal d’assolir estàndards europeus en matèria de sostenibilitat i seguretat ambiental o si volem, de transició energètica i prevenció de riscos. Consti que tenim molt present allò de veure el got mig buit. No es tracta de caure en el pessimisme, i d’estant el got mig ple (o sigui el 50%), veure només l’altre 50%. El problema és més greu i no admet dubtes o interpretacions subjectives pessimistes o optimistes. El got està molt, però molt buit i no hi ha ni voluntat política ni reacció social per emplenar-lo. És evident que tothom està esperant a córrer al darrer moment (i mentrestant, gaudir) i que algú ens salvi de la catàstrofe (els mateixos que l’han provocat, han ajudat o han callat?). Mentrestant, anem tirant veta i l’últim que apagui la llum (qui la pugui pagar). És així de cru. Pel que sembla hem d’anar a pitjor i tocar més fons encara, que sigui molta més la gent afectada, que hagin de tancar més empreses, que hàgim d’importar més de fora (i més car), perquè hi hagi una reacció. O perquè arribem al límit d’una sequera extrema, tinguem inundacions mai vistes amb declaració de zona catastròfica, un col·lapse definitiu, un accident, un llamp o un incendi a l’AP-7 o qualsevol altra variable energètica o climàtica (inundació o nevada el més probable).

Igual que en els casos del Tribunal Constitucional o el CGPJ, aquí també tenim dos organismes que s’haurien de renovar urgentment, però per l’emergència climàtica (però com l’emergència climàtica no és llei, és una simple declaració, ni es genera cap alarma social, ni hi ha rius de tinta, ni cops d’estat, ni res). Ni una ganyota, mentre no passi res clar, quan passi llavors tothom a «estripar» i demanar responsabilitats.

Parlo evidentment de la PER (Ponència d’Energies Renovables) de la Generalitat, una comissió interdepartamental que hauria de respondre a un equilibri entre membres conservadors (conservacionistes) i progressistes (socioambientalistes), però que amb majoria conservadora continua limitant i restringint el desplegament de les energies renovables amb criteris biologistes, paisatgistes i animalistes. Quedant la minoria ambientalista sempre relegada, decorativa, com si l’emissió de combustibles fòssils fos una anècdota, les morts prematures per contaminació, una exageració (quan just s’acaba de multar Espanya per aquesta raó) i les morts per onades de calor una fantasia de torracollons. Ah!, i com si la sequera no tingués res a veure amb l’escalfament que estem provocant, especialment a la demarcació de Girona, on el 99% que consumim prové dels combustibles fòssils. En definitiva, és urgent la refundació de la PER, en forma de Comissionat adscrita a Presidència de la Generalitat, dirigida per una persona de prestigi com podria ser Ramon Folch, un dels millors experts de Catalunya en consultoria ambiental, reconegut internacionalment.

També tenim el Procicat (Protecció Civil de Catalunya), un organisme en teoria també interdepartamental, que com la PER també s’ha de reformar i a fons, ja que com aquesta, està esbiaixat i focalitzat quasi únicament a aspectes mèdics, biològics, virològics, sanitaris, etc. (la seva màxima expressió ha estat la pandèmia), però on tot el que té a veure amb contaminació, prevenció de riscos ambientals, energètics i climàtics, sequera extrema, protecció civil, plans d’emergència, plans d’evacuació i plans de contingència, etc. no sap o no contesta. Inaudit! Recordem que el 50% dels ajuntaments catalans no té Pla d’Emergència o el té caducat (el 75% al Maresme).

Potser cal recordar una vegada més que a Catalunya estan pujant, no baixant, les emissions de CO₂ i la temperatura mitjana per l’escalfament (Catalunya, per damunt l’Estat, amb 1,8°, i atenció, el Pirineu gironí, amb 3,2°!!). Això té efectes mediats i immediats en la qualitat de vida ambiental de la població, el deteriorament dels ecosistemes, la sequera extrema, els episodis de temps violent, en fi, i òbviament amb un augment dels riscos i impactes climàtics. En aquest sentit, doncs, cal també un Comissionat adscrit a Presidència, dirigit per la persona de més prestigi en riscos de Catalunya, com pot ser Joan Manuel Vilaplana, que ja l’any 2008 i anteriors col·laborava amb la Generalitat, dirigint el Programa RiskCat.

No podem temptar la sort i continuar jugant a daus amb el clima i l’energia, resant perquè no siguem nosaltres els propers afectats.

Esperem que el 2023 Govern, oposició i societat civil tinguem més sentit comú crític i proactiu. Bon any a tothom!

Subscriu-te per seguir llegint