Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Agustí Casanova i Masferrer

L’excés de la correcció política

Que els infants a bastonades maltractin físicament el tió, en lloc d’acaronar-lo, conversar o negociar amb ell, i que després dels regals cagats el cremin desagraïdament és encara políticament correcte. No es trigarà massa que algú anunciarà que s’ha d’acabar amb aquesta pràctica salvatge d’iniciació dels nens a la violència i no al diàleg.

El políticament correcte, la correcció política, va sorgir als Estats Units en la dècada dels 60 i 70, però va ser als anys 80 quan va popularitzar-se convertint-se en un deure moral per tots els ciutadans progressistes. Estava molt vinculat llavors a les exigències protagonitzades pels drets de les dones i per les persones de raça negra, que serien anomenades «afroamericans».

Les universitats americanes van ser les primeres a aplicar la no discriminació de gènere i d’ètnia, després es propagà arreu. A l’Estat espanyol va arribar a la dècada dels 90, però no com una còpia (no hi havia negres) sinó que s’adaptà al context social i polític, especialment va tenir èxit en les geografies del nacionalisme històric. El que eufemísticament es definia es redefineix com políticament correcte i passa a ser la forma d’anomenar les coses per quedar bé.

La correcció política es basa en el multiculturalisme, en la desconstrucció del llenguatge per afavorir la igualtat entre els diferents sectors socials. El llenguatge és sinònim d’acció, motiu pel qual, és constructor de realitats, i, per tant, susceptible de control, tot fonamentant-se en la hipòtesi de Sapir-Worf, que afirma que el llenguatge no actua tan sols com una eina descriptiva sinó també com a creador de realitats.

Altres pensadors, emperò, com George Lakoff consideren que l’única acció per canviar el món és la pròpia acció, l’acte revolucionari; els mots tenen una importància inductiva en el sentit d’influir psicològicament en la conducta individual indirectament.

Un dels escriptors que més admirem és l’autor de La meva lluita, el noruec Karl Ove Knausgård; llibres autobiogràfics on no només anota fets de la seva vida, també observacions de la societat sueca i noruega. En un dels dietaris criticà el model d’escola noruega-sueca que per no faltar al respecte als immigrants no poden parlar de les tradicions culturals i literàries del país. Al capellà quan va a l’escola li tenen prohibit parlar de déu i de religió per no ofendre als fills de pares musulmans, ateus, agnòstics, escèptics, jueus i s’ha de limitar a explicar valors socials sense caure en la temptació de considerar que els que regeixen la vida pública nòrdica són millors que els alemanys, senegalesos, marroquins.

Conclou l’autor que se sent culpable d’haver nascut en un país nòrdic i demana perdó, avergonyit, perquè el seu país és ric amb mitologies i amb una tradició antiga d’organització social. S’hauran d’adaptar tant als nouvinguts que s’esborraran els signes identitaris considerats discriminadors i ofensius.

L’escriptor no està gens d’acord amb la teoria imposada pels governs europeus del políticament correcte perquè si no es parla dels valors culturals, religiosos i totèmics del país es perdrà el llegat literari: els contes, llegendes, poemes èpics, faules que els vinculem espiritualment amb els orígens. És partidari de contar a les escoles els relats idiosincràtics i que els forasters també ho coneguin perquè entendran millor com és la societat en la qual viuen i així conviuran més harmoniosament amb els nadius.

En una carta publicada al Diari de Girona el 25-XII-2022, signada per diversos mestres i amb el títol «Final de trimestre a les escoles» es llegeix: «A l’escola tenim un equip molt solidari amb la diversitat de cultures i per aquesta raó decidiren que el concert de Nadal s’anomenés «Concert d’hivern», i no havien de preparar cap poema referent al tipisme de Nadal».

S’ha imposat en el govern de la Generalitat el criteri maçònic d’amagar la paraula Nadal. Molts polítics ens han desitjat «Bones Festes», bé per no molestar a altres ètnies o per no irritar els infidels, agnòstics, musulmans, etc. El president de la Generalitat s’ha adreçat a la nació felicitant-nos tot desitjant bones festes i un bon any.

La nostra societat ha entrat en flagrants contradiccions: s’han fet pessebres que no semblen pessebres fins caricatures burlesques del pessebre convencional i els ajuntaments que s’han manifestat contra la religiositat organitzen els Reis de l’Orient que van a adorar el nen Jesús. Som laics o no? Fins on introduïm el paganisme, quan es para i davant de què?

Encara ningú s’ha adonat que el tió és una figura perversa que incita a la mainada a la violència, els obliga a picar, a ser agressius a fi d’obtenir béns materials. El tenen mal alimentat durant setmanes i després volen els millors cava i torrons per la família. Els nens i les nenes no empren la negociació verbal amb el tió, sinó que el castiguen a cops de pal perquè cagui molt. No s’educa als infants amb la idea de l’esforç laboral, sinó que els ensinistren amb la força bruta i com més trompades rep l’indefens tió, més caga. Un cop explotat es crema o es tira com un animal inservible, una andròmina baldera.

Arribarà el dia que algun naturalista alci la veu i acusi els pares d’ensenyar a la prole a resoldre els problemes a cops, a iniciar-los a la guerra o al terrorisme. Ara fer cagar el tió és molt més despietadament dramàtic que antany perquè l’han humanitzat i ha aparegut la tiona amb trenes i tot. No es tracta actualment d’estomacar un tronc, els infants s’encrueleixen amb un home amb barretina calada al cap o amb una pobra noieta i la cusen a garrotades perquè tregui de dins la panxa els regals. Una salvatjada des de la correcció política. Prohibit el tió!, cridarà un humanista i molts el secundaran.

Compartir l'article

stats