Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

Polònia al servei de sa majestat

La gent no té per costum mossegar la mà que li dona el pa, que la vida no està per gaires heroïcitats. Un empleat en qualsevol empresa no només es compromet a aportar la seva professionalitat sinó que signa amb la pròpia sang un contracte de fidelitat llevat que disposi d’una canongia, vull dir una plaça de funcionari. La relació uterina explica moltíssimes coses, entre elles el posat de majordom de la major part dels mitjans de comunicació del país amb relació al seu senyor que li assegura llit i manutenció. La pluralitat d’opinió del Diari de Girona no se sol trobar en altres capçaleres –on el procés juga a casa– i no perquè el director es tregui de la butxaca el retolador vermell, sinó perquè els escrivents han après el que poden i no poden escriure.

Va haver-hi un temps que Polònia es deixava veure: si bé només rascava la pàtina dels personatges com ara el carrisqueig de gola d’en Pujol, el xist d’en Montilla, les picabaralles domèstiques de Mas i Homs – va ser homèric l’esquetx en què Quim Nadal que no hi havia qui el fes callar se’l transportava assegut a la cadira per tots els platós de TV3 que retransmetien en directe durant les vint-i-quatre hores– el seu humor era fresc i ben cosit. Ara el programa està al servei de la causa, el seu humor busca el somriure fàcil, un humor que s’ofereix rumiat, rumiat com rumien les vaques, perquè l’audiència sàpiga sense haver de bellugar una sola neurona que Espanya ens odia i que la classe política, l’estament judicial i la corona són caca. Oi tant que celebro que es caricaturitzi a una corona anacrònica i corcada, a unes togues que senten moltes d’elles a naftalina i a uns polítics que solen tenir un morro que se’l trepitgen i que menteixen més que parlen! Però ha pensat el programa quin humor corrosiu es podria fer d’alguns personatges de la nostra auca política sense necessitat de posar-los un nas de pallasso com ara: «Marta Ferrussola i les secretàries de Palau», «el cas Banca Catalana i el naixement d’un mite», «les homilies de Junqueras premi Sant Jordi», «Waterloo encarrega tres milions de palmons», «les amistats perilloses de Laura Borràs: un narcotraficant, un advocat amb passat penitenciari – Boye fou condemnat per l’Audiència Nacional per col·laborar amb ETA en el segrest d’Emiliano Revilla– i el pèrit Emilio Hellín, que se suposa ha de treure-li les castanyes del foc en el seu judici, va ser condemnat per assassinat quan era membre de Fuerza Nueva i del Batallón Vasco Español», «l’explorador Quim Torra a la recerca de bèsties amb forma humana», «Cuevillas crea un partit d’un sol membre»!

Fa uns dies en el programa Zona Franca el còmic Joel Díaz encoratjà l’audiència a interpretar l’himne d’Espanya amb la sonoritat de les seves ventositats. No era un esquetx subversiu, feia pena. Un humor suat que ja ho era quan un servidor anava amb pantaló curt, però que tenia la seva gràcia perquè si te’n mofaves de la simbologia pàtria en públic et podien treure els nítols del clatell. Una regla que penso haurien de tenir en compte els nostres còmics transgressors, si no volen ser sospitosos de supremacisme i d’actuar per la causa, és que l’escarni ha de ser repartit a parts iguals pels barris. Si et vols mocar amb la bandera espanyola també has de poder escampar els mocs per la senyera, si vols entonar l’himne espanyol amb l’anus, continua amb el mateix esperit escatològic entonant els Segadors, si vols denunciar la corrupció de la corona denuncia també la del clan Pujol o la de CiU, si volem criticar la premsa madrilenya posem l’ull primer en alguns fulls parroquials de per aquí destinats als devots feligresos.

Compartir l'article

stats