De referèndum a referèndum

El govern de la Generalitat i els partits i institucions que li donaven suport en el procés de 2017 havien previst passar de la llei a la llei; és a dir passar de la llei espanyola a la llei catalana, però això, com es va poder comprovar, no va ser possible i va comportar conseqüències nefastes pels que van permetre els debats parlamentaris dels dies 6 i 7 de setembre. Ara el president de la Generalitat proposa un gran acord de claredat que permeti la celebració d’un referèndum d’autodeterminació pactat. Podríem dir que seria anar de referèndum a referèndum.

Però la proposta del president Aragonès no ha tingut una bona acollida per part del govern central. Tant el president Pedro Sánchez com alguns ministres han dit que no hi ha marge per a la celebració de cap referèndum per la independència de Catalunya. Segurament que Sánchez i el seu govern no poden dir res diferent, més enllà de les conviccions que tinguin, perquè estem en un any d’eleccions municipals i autonòmiques i la dreta pot treure avantatge de les concessions que es facin a Catalunya. De fet, tant el PP com VOX esperen obtenir rèdits de la concessió dels indults i de la reforma del Codi Penal per la derogació del delicte de sedició i la rebaixa de les penes per la malversació.

La Taula de diàleg s’havia de reunir aquests dies i des d’ERC hi havia molt d’interès a continuar les negociacions entre els dos governs, però des del govern central van deixar clar que ja s’havien fet les reformes que calien i el mateix Pedro Sánchez va dir que el procés s’havia acabat, després de l’aprovació de la reforma del Codi Penal. Però el bàlsam legislatiu aplicat pel govern central no és suficient per posar fi al procés. El president Aragonès considera que el que s’ha fet fins ara formava part de la primera fase de la negociació entre els dos governs per reduir la repressió i desjudicialitzar el conflicte i que, a partir d’ara, cal abordar a fons la relació entre Catalunya i Espanya.

Segurament que cal interpretar els gestos d’uns i altres, perquè tant el PSOE com ERC estan sotmesos a pressió per part d’altres partits polítics. D’una banda, en l’àmbit constitucionalista, n’hi ha que consideren que s’ha anat massa enllà i que els socialistes cedeixen a les demandes dels independentistes amb l’únic objectiu de mantenir-se al govern. I, d’altra banda, en l’àmbit independentista, n’hi ha que pensen que ERC ha traït l’esperit de l’1-O, participant en una taula de diàleg que no servirà per resoldre el conflicte polític.

Els negociadors de les dues bandes de la taula saben de la dificultat d’arribar a acords, perquè s’adonen del que hi poden perdre. Però també són conscients que es necessiten els uns als altres per avançar. Des del PSOE tenen molt clar que sense el suport d’ERC el seu govern no seria viable ni ara ni, probablement, en el futur. I des d’ERC també tenen clar que, posats a exercir la realpolitik, només tindran èxit si les converses avancen i aconsegueixen exercir l’autodeterminació, a partir d’un gran pacte amb l’Estat i no des de la unilateralitat.

Però com comentava abans, som en ple any d’eleccions municipals i autonòmiques a gairebé tots els territoris, a excepció de Catalunya, Andalusia, Galícia, País Basc i Castella i Lleó, i uns i altres parlen de la taula de negociació amb la vista posada en el 28 de maig, perquè no volen que les negociacions i els acords o els no acords o, fins i tot, els desacords els passin factura. Perquè tant els uns com els altres són conscients que els seus rivals polítics no els estalviaran crítiques.

Subscriu-te per seguir llegint