Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Salvador Sostres

La lletra de la cançó

Alguns em pregunten què està fent Salvador Illa, i és normal que molta gent s’ho pregunti. «Tu que el coneixes, què és el que pretén? Com pensa ser president de la Generalitat? Pactarà amb Esquerra? Pactarà amb Junts? Tornarà a guanyar?». També em diuen: «No em cau malament Salvador Illa però no sé si el podria arribar a votar», o que «tal com ho han fet els altres potser sí que haurem d’acabar tots votant Salvador Illa».

Salvador Illa va ser un que el primer estiu del covid em va donar una entrevista per ABC. No és freqüent i és de fet altament insòlit que un ministre socialista doni una entrevista a un columnista d’ABC, i a un columnista com jo. A més a més, vaig arribar tard. Havíem quedat a la sala d’autoritats de l’estació de Sants i quan ja era flagrant que feia tard, el meu company i amic Daniel Tercero em va telefonar per dir-me que m’estaven esperant i preguntar-me on era. Era al llit. Fou la primera i última vegada que m’he adormit i el ministre em va esperar els tres quarts d’hora que vaig trigar arribar des de l’hora en què havíem quedat. Salvador Illa és un ministre que dona una entrevista a Salvador Sostres i l’espera 45 minuts a l’estació. No havia passat mai tanta vergonya. Tampoc no he tingut, i va ser des de llavors, una relació tan agradable, sincera i afectuosa amb un dirigent de primer nivell com ell.

Què pretén, Salvador Illa? Per dir-ho concretament i sense perdre’m en metàfores vagues, intenta canviar-li el final de la lletra a la cançó de Catalunya. Eliminar la part en què el pare pateix una crisi nerviosa i ha d’abandonar la família, tot i que no era la seva intenció fer-los mal, i substituir-la per una persecució de cotxes o una carrera per les teulades en què el pare salva els seus fills i els abraça. És difícil ser generós quan has perdut el control i l’amor ha desaparegut. Això és el que està intentant Salvador Illa. Creuar el pont de Brooklyn amb les sabatilles trencades en l’hora en què els indigents recullen els cartrons i les mantes.

Pactarà amb Junts? Pactarà amb Esquerra? Salvador Illa és un pelegrí en pelegrinatge. La resta són preguntes pels àngels. Jo crec en els àngels i Salvador Illa també hi creu. Tots dos sabem –i cadascú per la banda que més li dol– que el liberalisme i els drets humans són el mateix error, perquè fan de la llibertat i del dret una finalitat en ells mateixos que els banalitza i els buida de contingut. Com escrigué Benet XVI: «l’ésser humà necessita un amor incondicional. Si existeix aquest amor absolut amb la seva certesa absoluta, llavors –i només llavors– l’home és redimit, passi en el que passi en el seu cas particular». Salvador Illa fa política des d’aquesta totalitat transcendent, des d’aquest profund coneixement de l’home. Per això busca entendre’s amb tothom, per això és tan difícil barallar-s’hi. Els pelegrins són ben rebuts fins i tot a Catalunya, i la travessa del desert del PSC ha durat el que ha trigat a tenir un líder que sabés parlar amb Déu. Pasqual Maragall deia que era agnòstic i segurament duia una vida agnòstica –o no practicant, per dir-ho potser d’una manera menys inexacta–, però sabia parlar amb Déu. Notava Déu en la seva vida i no actuava mai com si no el notés. No es pot fer política pels homes sense conèixer els homes.

«D’acord, però com pensa ser president de la Generalitat?». Catalunya ha viscut els darrers 12 anys embogida de polítics last call que deien que marxaven i que no tornarien mai més a casa. Però un dia els va arribar una carta i era de casa, escrita a mà, l’escriptura fràgil i estranya. Alguna cosa indeturable es va posar en moviment, i res no ha canviat però tot és diferent. Salvador Illa està recosint els colls i els punys esfilagarsats. Els vells himnes i els noms de família. Pot fluir amb el trànsit però no es deixa dur per la deriva. En un país que en què tantes voluntats han estat destrossades per l’orgull i la vanitat, Illa ens continua estimant ara que ja no som joves, ni atractius, tal com Déu rega encara les flors del teu finestral i et pregunta: «si la resposta és una llum, per què vivim en l’obscuritat?».

No sé si votaràs Salvador Illa. Jo sé que el votaré i que és l’únic candidat que tothom podria votar perquè les seves paraules de futur cauen també als cors d’ahir, per calmar-los. El silenci més antic és el que parla més alt. Després de tanta intempèrie potser hauríem d’admetre que no som importants i que hauríem d’estar agraïts d’haver pogut arribar sencers fins aquí. No hi ha ningú que no pateixi una severa alteració mental que pugui dir que odia Salvador Illa. Va néixer l’any dels Beatles, l’any dels Stones. La meva mare estudiava anglès a Londres, en un col·legi de monges. Feia tres anys que Kennedy havia caigut al Grassy Knoll.

«Tal com ho han fet els altres, potser sí que haurem d’acabar tots votant l’Illa». Cal molt de nervi per demanar a algú que t’estimi. De moment ens estem despertant. Lentament tornem al sentit comú. Hem sobreviscut. Carretera avall podríem aprendre alguna cosa. Sí, jo crec que la podríem aprendre, però hi hem d’anar.

Compartir l'article

stats