Les persones, aquests éssers contradictoris

Aquest desembre ha estat un mes nefast pel que fa a assassinats de dones per part de les seves parelles o exparelles, assassinats masclistes, perpetrats amb sanya per persones que havien tingut una relació que se suposava amorosa. Com preguntava un bon amic, què li deu passar pel cap a una persona capaç de matar una altra simplement perquè no fa el que ell vol. La pregunta també s’escau pels casos de violació, de vexar una persona com si fos una nina de goma que pots utilitzar a voluntat. En un cas s’hi juga la vida, en l’altre s’hi juga l’essència de la persona que se sent emprada com un kleenex, és com si li haguessin robat la seva identitat. Tant és que la violació s’exerceixi fent servir la força com en el cas de «les manades» o per la situació d’inferioritat social de les dones o pel domini social per part de certs homes com en el cas de Harvey Weinstein.

El capítol de les dones, a un altre nivell, es completa quan és la societat qui relega el paper de la dona sigui al si de la societat en general o enfront de l’home. Exemples en tindríem molts, però ara mateix a molts països on s’aplica la llei dita de l’Alcorà la discriminació social de les dones és un fet intolerable, és el que passa a Iran amb la mort d’una noia per no portar el vel adequadament posat (segons els defensors de la moral dels aiatol·làs) o el que està passant a Afganistan on les noies i dones, pel fet de ser-ho, no poden estudiar o fer segons quins treballs. És una demostració més de l’estupidesa humana, no només perquè treu drets a persones, perquè va contra la declaració de drets de l’home, sinó perquè aquestes discriminacions deixen a la societat que les practica amb menys potencial humà, aquestes societats desaprofiten el potencial que aquestes dones podrien aportar a la societat. Si la pobresa fa que molts homes i dones no puguin desenvolupar les seves capacitats i la societat es perd molt talent, també passa això amb la discriminació femenina. Quantes Marie Curie ens hem perdut per la discriminació? Quants avenços ens hem perdut per les absurdes discriminacions? No puc estar més d’acord amb el que diu Bill Gates quan afirma que erradicar la pobresa no és només un tema de justícia social sinó d’intel·ligència. Jo hi afegiria que tot pas en favor de la no discriminació d’una persona o un col·lectiu és un pas intel·ligent que permet a la societat gaudir de l’aportació de tots els seus integrants. Els progressistes voldríem, quan parlem d’utopies, una societat en què tots els seus ciutadans tinguessin la possibilitat d’intentar portar a terme els seus projectes. Ningú s’hauria de quedar sense haver-ho pogut intentar una o vàries vegades. Si fos així la societat globalment segur que en sortiria afavorida. Aquesta aportació de tots que ens perdem, conseqüència de la pobresa i les discriminacions no la veig massa reflectida en els articles que parlen del tema. Potser hi hauria més unanimitat en rebutjar les discriminacions si es plantegés d’aquesta manera perquè tota persona humanista, de dretes o d’esquerres, podria estar-hi d’acord.

Santaló, el gran matemàtic català, exiliat a Argentina, deia que els problemes tenien solucions científiques que solucionaven realment els problemes o solucions ad hoc que no solucionaven el problema i malbarataven energies i recursos sense sentit. Sempre he pensat que en política passa el mateix, però és més difícil saber si una mesura va en la bona direcció o simplement malbarata energies i recursos. Per això es tracta de trobar indicadors per saber si anem pel bon camí o no. Posaré un parell d’exemples.

Algú creu que una guerra com la d’Ucraïna millora algun indicador? De moment només ha portat destrucció, morts i desplaçats a més d’un odi inimaginable abans del conflicte entre molts ucraïnesos i molts russos. Les darreres derrotes de les tropes russes els ha contestat Putin amb més destrucció, és exactament la forma més estúpida de respondre al problema que la invasió va crear. Putin i els ucraïnesos (i els seus respectius aliats) saben perfectament que la solució sols vindrà per un pacte, però ningú vol fer passos decidits cap a la solució real del conflicte i mentrestant malbaraten vides, infraestructures, energies i creen odis difícils de superar quan arribi el pacte. Esperem que el 2023 porti més seny i s’aturi aquesta guerra absurda.

A Espanya, en canvi, la reforma laboral, la pujada del salari mínim, els fons Next Generation o els de recuperació, el topall al gas, etc. que el govern ha impulsat han portat a millorar índexs molt rellevants com la baixada de l’atur, l’augment dels contractes fixos i dels salaris, la millora tant del sistema productiu com de la seva sostenibilitat, un augment del preu de l’energia o de la inflació més baix que a la majoria de països de la UE, etc. que demostren que són mesures en la bona direcció.

A Catalunya mentrestant s’està lliurant la batalla dels pressupostos. Finalment, ERC ha decidit negociar amb el PSC a qui havia descartat fins fa poc, menyspreant la mà estesa d’Illa. ERC ara té pressa, però el PSC s’està comportant de forma exemplar i plantejant les propostes alternatives com correspon a una oposició seriosa.

Per cert, en aquest debat trobo a faltar propostes sobre energies renovables perquè estem a la cua i això afecta moltes coses. Per exemple serem punt de sortida del Bar-Mar que unirà Barcelona amb Marsella per transportar hidrogen verd, però no en podrem fabricar per falta de renovables.

Acabo desitjant-los que els reis els siguin propicis.

Subscriu-te per seguir llegint