Setanta-dues hores

El 31 de desembre, havent dinat, vaig cap a l’estació per anar cap a Barcelona. Hi vaig a passar el Cap d’Any, però m’hi quedaré tres o quatre dies. Tenir una germana que viu a Barcelona –i que, a més, tot sovint no hi és– té aquest avantatge. Mentre espero el tren, a l’andana, tanco els ulls i gaudeixo del sol que fa. Ja sé que aquestes temperatures no són normals, però en aquests moments agraeixo profundament sentir l’escalforeta al rostre i desconnectar uns minuts.

El tren va força ple. Trobo un seient, m’hi acomodo i busco les ulleres: dedicaré el trajecte a contestar algun whatsapp que tinc pendent i a començar a enviar missatges per felicitar l’any nou, així a mitjanit no me n’hauré de preocupar. Però el mòbil no és a la butxaca de la bossa on hauria de ser. Miro si l’he posat en un compartiment de la motxilla que porto. Tampoc. I tampoc està a la butxaca de l’anorac. M’adono que m’he deixat el mòbil a casa.

Espero una sobtada suor freda, una onada d’angoixa que m’aclapari. Però no. Estranyament en mi, analitzo la situació amb fredor. Què puc fer? Tinc dues opcions: baixar a Caldes, esperar que passi un tren que vagi a Girona, anar a casa, recuperar el mòbil i agafar un altre tren cap a Barcelona. O bé puc anar a Barcelona sense mòbil. Tres o quatre dies. El meu cervell funciona de pressa. Em sé de memòria uns quants telèfons –els necessaris per avisar la meva gent més propera que estaré incomunicada– i puc fer trucades des de casa de l’Assun. Penso que en unes hores estrenarem l’any, i que segur que rebré molts missatges que no podré contestar. Espero que ningú pateixi. M’arrisco, no baixaré a Caldes. Aprofito el viatge per fer una migdiada.

Al final, han estat 72 hores sense mòbil. Sense trucades, whatsapp ni instagram, sense poder consultar qualsevol dubte a qualsevol moment al senyor Google, sense mirar el correu electrònic ni el facebook, sense jocs en línia. El que més m’ha costat ha estat no poder fer fotos i no saber l’hora en molts moments. Per la resta... què voleu que us digui! Feia anys que no feia unes campanades amb tanta calma, sense la pressió d’enviar i contestar missatges tot just començar l’any. He dedicat els vespres a llegir, he mirat reality-shows delirants amb l’Ari, he observat què passa al meu voltant asseguda en una terrassa fent un cafè, he fet una llarga llista de propòsits per a aquest 2023, he viscut cada moment sense voler capturar-lo en una foto que potser no miraria mai més.

De tornada a Girona, quan he entrat a casa, encara he trigat una mica a agafar el mòbil. Tenia unes quantes desenes de whatsapps per contestar: la majoria eren missatges desitjant-me bon any, però també n’hi havia, com em temia, alguns de persones preocupades per la meva manca de resposta als seus missatges i les seves trucades. Per això és per l’únic que em sap greu haver estat incomunicada aquests tres dies: la propera vegada que faci desintoxicació digital, intentaré que sigui planificada i avisar a tothom abans. Ho prometo.

Subscriu-te per seguir llegint