Intel·ligència humana... o no

Per Nadal vaig llegir una novel·la escrita per Björn Kurtén, catedràtic de paleontologia a la Universitat de Hèlsinki. És una novel·la de paleoficció, com ell l’anomena, que transcorre entre els anys 40.000 i 25.000 aC a Escandinàvia. La novel·la tracta de les friccions entre homes neandertals i sapiens. Els neandertals eren blancs, perquè feia milers d’anys que vivien en les terres nòrdiques, prop del gel, mentre que els sapiens van venir del sud-est i eren bruns, tot i que els anomena negres, segons ell amb un color de la pell com la dels hindús.

La part més important de la novel·la discorre en l’explicació de la forma com es barregen les dues ètnies, per acabar dient una teoria seva per la que els neandertals van desaparèixer. A banda que la neandertal va ser una ètnia tranquil·la, amb poca imaginació, amb poca destresa amb les mans i amb la parla, la seva hipòtesi és que la hibridació entre neandertals i sapiens va passar factura als neandertals perquè els fills nascuts de pares sapiens i mares neandertals eren estèrils, raó per la qual aquesta via portaria a la desaparició. Queda encara l’aparellament d’homes neandertals amb dones sapiens, que sembla que no estava ben vist per una qüestió social: els neandertals eren matriarcals, mentre que els sapiens eren patriarcals, i això era un problema cultural. També podria ser el fet que, com que les diferències físiques entre ambdós sexes eren més acusades en els sapiens que en els neandertals, això podria tenir conseqüències en les relacions sexuals. En el llibre també explica que l’amplada de la pelvis era molt més gran en els neandertals que en els sapiens, la qual cosa ens suggereix que, com que els neandertals tenien el crani molt més gran que els sapiens, el canal de part de les dones sapiens era massa petit per a parir nens amb el cap de la grandària neandertal, cosa que frenava aquesta reproducció. Sigui com sigui, la teoria de Björn és que el número de gent neandertal va anar caient gradualment, mentre que les dues ètnies convivien en harmonia.

El model, diu, es pot comparar amb alguns sistemes de control de plagues per mètodes biològics, de forma que una espècie s’imposa a una altra perquè es reprodueix millor. I aquí, dic jo, podria haver estat que la natura s’hagués equivocat a l’hora de decidir quina era l’espècie no desitjable pel futur del planeta. Perquè, haver potenciat una espècie més hàbil que la neandertal en la confecció d’útils i en la parla, ha fet possible que la població humana hagi passat de 5 milions de persones, en aquell temps, a 8.000 milions avui, amb un pic proper en aquest segle als 10.000 milions, i que hagi incrementat extraordinàriament el consum de la majoria de recursos minerals, animals i vegetals.

Podria ser que la natura ens sorprengui amb un nou mecanisme de control de plagues, sigui a través d’aspectes culturals, sigui fent l’esperma de mala qualitat, sigui amb recurs a la fam, sigui arran d’alguna bestiesa nuclear, o sigui solament pel canvi climàtic, que farà reduir els recursos de menjar i pressionarà a la baixa la natalitat. Tot i que crec que aquest darrer element ja està en vies de millora perquè les mesures anticonceptives ja han arribat a tota la població mundial, gràcies a que la formació de les noies joves ha millorat substancialment. Ha millorat l’anticoncepció i també la cura dels nadons, fet que ha baixat significativament la mortalitat infantil. Tot i així, arribarem a un pic de prop de 10.000 milions, i els recursos (sobretot l’aigua) continuen el seu esgotament, mentre el canvi climàtic va avançant.

Si realment ens creiem més intel·ligents que els neandertals hauríem de fer servir la nostra capacitat d’anticipació que ens diferenciava d’ells, però aquesta tasca d’anticipació no la hem desenvolupat. Evitar un nou daltabaix en el desenvolupament de la nostra espècie passa per posar la màxima velocitat en els canvis que s’han de fer, i deixar de ser prepotents i superbs. Voldria dir també que ens hem de tornar proactius, que hem de ser bel·ligerants amb certes conductes, amb certs productes, amb certes empreses, amb certs opinadors i amb certs polítics. Seria hora de deixar de ser passius per esdevenir activistes. No cal anar als museus a fer bretolades, només cal fer callar als negacionistes, denunciar els que frenen el canvi, no votar els que no presenten aquest camí de forma clara, i adaptar les nostres conductes, i les de la societat que ens envolta, a noves formes de fer. Ja n’hi ha prou de fer coses per només fer veure que es fan i no fer-les. Això ho observo a casa nostre amb els polítics, amb una estructura administrativa que està pensada per a frenar-ho tot. Ja n’hi ha prou de partits polítics que anuncien que faran coses per no fer res, essent la publicitat l’única despesa: «el plàstic a l’envàs groc, posarem plaques fotovoltaiques a tots els teulats públics...» per acabar no fent res. Ni hi ha una política valenta per separar les deixalles urbanes i produir biogàs amb el residu orgànic, ni potenciar als purins per la seva digestió cap a biogàs, ni posar les plaques als edificis fins d’aquí molts anys, ni els miniparcs distribuïts tampoc els veurem en la quantitat que caldria (800 miniparcs al 2030). Ni tan sols es posen prou punts de càrrega pels cotxes elèctrics. Un daltabaix que només s’explica perquè el que es vol és fer creure que es fa, mentre no es fa. Ni tan sols el president no és capaç de veure la gravetat del que li està passant a l’economia i a la societat catalana, tancat en el seu castell de la plaça de Sant Jaume. El president va nu i ningú li diu.

Cal un camí que ens condueixi al canvi conductual, a valorar les accions que fan les persones que ens envolten. No creure la gravetat del moment és un error perquè, si actuem plegats amb decisió, es pot trobar la ruta correcta. Ser responsable, i preveure la fi de l’abundància, és essencial en aquests anys que venen.

En definitiva, hem de defensar que la nostra espècie no és una plaga. Només hi ha dues vies, o lluitem i mantenim l’espècie, o continuem passius com ara i afavorirem la seva desaparició.

Potser sí hagués estat millor que la continuïtat de l’espècie humana hagués seguit sent la neandertal, que era menys xerraire i més treballadora.

Subscriu-te per seguir llegint