Ombres xineses

Quan era petit de tant en tant en un club de barri feien ombres xineses. A nosaltres, els nens d’aquell moment, els que teníem un sol canal de televisió a casa i una hora de dibuixos animats per dia, ens encantava. El truc era simple. Un projector, una pantalla en blanc i la gràcia de l’animador que són les mans formava totes aquestes figures. A la pantalla realment semblaven animals, follets i bruixes.

El record em ve a la memòria en repassar l’actualitat de la política catalana, que avui dia té molt d’ombres xineses i de prestidigitadors de tota mena.

Que ERC es disposi a pactar amb el PSC els pressupostos de Catalunya és, sens dubte, la notícia de la setmana. L’acord està ple de significats i posades en escena. Després que Junqueras tornés a insistir en un altre referèndum, i de formar una cosa així com una ombra elaborada d’una figura que salta (una altra vegada) d’un trampolí, el pacte tan esperat amb el bastió constitucionalista per dir tot el contrari. El referèndum de Junqueras és una figura, una ombra.

El pacte, això sí, porta a un altre terreny ambdós partits, deixant Junts a la nevera, un terreny que ja no té a veure amb el dur independentisme i les proclames altisonants.

Junqueras no és l’únic pragmàtic portes endins. Una altra gran prestidigitador, sens dubte, és el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Després del gran desplegament de figures, les que es proposaven dibuixar un govern anticorrupció, pacta amb ERC la rebaixa de la pena de presó per a la malversació. Si la malversació no és corrupció, què és? Després que aconseguís la moció de censura i s’emportés Rajoy lluny de la política, acorda amb ERC per, segons diu, «pacificar Catalunya».

L’efecte òptic teatralitzat, dramàtic, d’origen màgic, perd la gràcia. Totes aquestes topades de realitat resulten una mica semblants a quan al club s’encenia el llum i les figures no desapareixien del tot sinó que les seves siluetes quedaven vetllades a la pissarra.

No està vetat que els partits polítics pactin, fins i tot si es troben als antípodes, encara que hi hauria d’haver un paràmetre de la projecció de les seves fantasies amb el que duen a terme. L’escriptor i filòsof alemany Novalis deia que quan veiessis un gegant, examinessis abans la posició del sol, no fos l’ombra d’un pigmeu. Caldria tenir-ho en compte, sobretot als nostres temps de política d’ombres xineses.

Subscriu-te per seguir llegint