Àfrica: nou tauler energètic o seguirà l’espoli?

El novembre de 1884 es van reunir a Berlín 14 estats europeus per repartir-se la gestió del continent africà: 30.772.922 km2. Proclamaren, 1) la lliure navegació marítima i fluvial, així com el lliure comerç, en tot el continent; 2) el dret a colonitzar un territori pel fet d’haver ocupat una parcel·la de la seva costa; i, 3) l’acceptació de l’ocupació física per mitjans militars dels territoris esmentats (llegeixin, la conquesta militar del continent). No hi havia ni un sol representat dels regnes constituïts ni de cap estament africà a la Conferència. Ja ho saben: Europa imposà per les armes una colonització consistent en instal·lar-se en les seves estructures polítiques i administratives per explotar les riqueses del lloc. L’home africà fou instruït per convertir-lo en un instrument útil als propòsits europeus, apartheid inclòs. Això durant 75 anys, tot i que la segona guerra mundial deixà molt debilitats algunes països colonitzadors. Si prenem el 1960 com al gran «Any de l’Àfrica» per la independència assolida de 17 nacions africanes, podríem pensar que l’espoli de l’art africà per part dels països europeus i els carregaments d’eben, cacau, cafè, te, fosfats, coure, or, diamants i altres minerals i matèries primeres a les diferents metròpolis hauria tingut fi. Doncs, no, perquè els països colonitzadors no es van retirar del continent de bon grat –fins al 1963-66 no s’emanciparien els darrers països: Kènia, Zàmbia, Rohodèrisa, Gàmbia– i, a més, esdevingué un territori propici a la compravenda d’armes vist que els EUA i l’URSS i els seus satèl·lits dirimiren diferències a costa del continent africà. (Avui trobes kalaixnikovs per 50 $ a la majoria de les grans ciutats africanes.) L’eslògan «Àfrica pels africans», convertí el continent en un calvari per als colonitzadors i en un cementiri per als colonitzats. El lloc plaent i romàntic d’explotació i aventura, en la segona meitat del segle passat esdevingué enlloc insegur i desagradable.

El neocolonialisme es recolzà aviat en el fet de sostenir règims que afavorissin els seus interessos per seguir drenant matèries primers a les metròpolis amb nous actors, per exemple, Japó i Xina. A Kasumbalesa (Congo) els japonesos se’n duien el coure en trens fins al Japó (no hi ha hagut planta processadora africana fins al 2006). Els americans s’emportaven la bauxita de la República de Guinea fins a la panxa dels seus vaixells. A més de fustes nobles i coure, els hi hem espoliat cautxú per als nostres cotxes i coltan per als nostres telèfons. Per postres, a les primers matèries s’hi ha barrejat la lluita pel petroli, la corrupció i la venda clandestina d’armes.

La guerra d’Ucraïna ha fet que Europa i els EUA hagin canviat la mirada sobre l’Àfrica. El 2021 Europa depenia de Rússia en un 46% de carbó, 43% de gas i 27% de gas. El passat mes de maig, els vint-i-set van presentar un pla de 210.000 M € per deslligar-se d’aquest jou energètic. La UE necessita el gas africà. Només n’utilitza un 21% (17% d’Algèria i 4% de Nigèria). El debatut suport d’Espanya al pla marroquí per al Sàhara Occidental no fou gratis, encara que indignà Algèria. Resposta? Tancar el seu gasoducte cap a Espanya via Marroc (EUA amb els seus vaixells substituïren Algèria com a proveïdor de gas liquat a Espanya.) De fet el viratge diplomàtic d’Espanya apunta a un triple eix atlàntic de gas en què el Senegal, Nigèria i Mauritània seran peces clau. No debades el president de Mauritània visità Madrid el passat març per oferir-se com soci lleial (ja fa de guardià de migracions i deixa pescar als seus caladors), un cop descobert el jaciment Gran Tortuga (450.000 milions de m3 de gas, a 3000 m de profunditat a 125 km de les costes de Mauritània i Senegal), a punt de produir gas natural liquat a finals de l’any 2023.

A mitjans del desembre passat, EUA promocionà una cimera de tres dies entre companyies nord-amerianes i africanes amb 49 líders africans reunits a Washington. El 14-XII el president Biden, que havia signat un acord entre els EUA i els països de la Unió Africana (UA) amb la finalitat de potenciar el creixement econòmic de la zona creant un mercat de 1.300 milions de persones i 3,4 bilions de dòlars, cosa que convertiria als països de la UA en la cinquena economia del món. Biden anuncià una pluja de milions de dòlars per seduir un mercat massa temps en l’oblit i ara a mercè de potències com Xina.

Tornant al tema del gas, Nigèria, el primer productor de gas i petroli africà, per la seva banda, vol recuperar els seus plans del gran gasoducte transsaharià (uns 20.000 M $). Transportaria gas des del delta del riu Níger –via Níger, soci especial de França per les seves mines d’urani– fins al gran jaciment algerià de Hassi R’Me, amb reserves entorn de 3 milions de m3, des d’on el gas es transporta a les ciutats costeres d’Arzew, Alger, i Skikda, d’on surten gasoductes tals com el Magreb-Europa (el qual, pel Marroc i l’estret de Gibraltar, bomba gas fins a Còrdova), el Transmediterráneo o Transmet (entre Argèlia i Itàlia a través de Tunísia i l’estret de Messina), el Medgaz (que per Beni Saf arriba a Almeria) o el Galsi, que va d’Argèlia a Sardenya i pot abastir el sud d’Europa. L’altra alternativa seria un gasoducte pel litoral atlàntic i connectar el gegant nigerià, per onze països, fins al Marroc. (El cost no baixaria de 25.000 M $.)

Itàlia, doncs, també s’ha acostat a Algèria per superar la dependència del gas rus (40%); i és que Itàlia, sense centrals nuclears i amb un parc subdesenvolupat d’energies renovables , duplica el consum de gas d’Espanya fins als 76 bcm anuals (bcm=bilion cúbic metres; 1bcm= 1km3=109=1 millard de m3= mil milions de metres cúbics, no un bilió que serien un milió de milions) i demana a Algèria que augmenti a 31 bcm els 21 bcm que ja rep. I també el Congo, a partir de 2023 augmentarà el subministrament cap a Itàlia fins als 4.500 milions de m3 anuals.

D’altra banda, si als vells i principals actors de Mediterrani, el Marroc, Algèria i l’actual Egipte del dictador Al-Sassi –que voldria passar de l’1% de les seves exportacions de gas a Espanya al 6% vist Líbia, per l’actual inestabilitat, no compta tot i tenir les cinquenes reserves de gas més importants de l’Àfrica–, no sols s’hi han afegit els de la costa atlàntica (Senegal, Mauritània, Nigèria i el Congo), sinó que, a la costa índica, l’actual presidenta de Tanzània, amb les sisenes reserves del continent, també vol negociar amb Europa. I Maçambic també ha alçat les orelles, malgrat hagi perdut el control del nord, on es conserven les reserves més importants.

L’escaquer està canviant a marxes forçades. Serà una oportunitat de l’Àfrica per sortir de la prostració o els occidentals, amb els nostres entramats bancaris, energètics i industrials tornarem a aprofitar-nos de la seva feblesa?

Subscriu-te per seguir llegint