Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

Un vestit fet a mida

Estarem d’acord amb Steven Radelet, expert en desenvolupament, que el 1976 Mao Tse-Tung féu una contribució impagable a l’economia global, i un servidor afegiria al benestar del xinesos, perquè va ser l’any que decidí que havia arribat el moment de morir-se. Mentre milers d’estudiants havien canviat sobre la tauleta de nit el misalito Regina pel Llibre Vermell, a Xina milions de xinesos morien per uns plans quinquennals desastrosos o per escamots de joves furiosos contra professors o descendents de camperols rics. L’any 1953 la mort d’Stalin deixà enrere milions de morts de fam o eliminats per haver estat declarats enemics del poble. Si bé Putin no comparteix la visió marxista de la lluita de classes i la dictadura del proletariat, sí que pensa que Stalin morí prematurament. Com és que el maoisme o l’estalinisme tingueren en el seu moment una requesta en persones considerades fars del pensament? Com és que actualment molta gent que ha passat per la universitat –ja sé que la universitat no és sinònim de sentit comú o de tenir una ment oberta, sinó sovint tot el contrari– continua mirant amb devoció països amb una economia planificada, com ara Veneçuela, i els dona urticària quan senten a parlar d’economia de mercat davant l’evidència que aquesta és benestar i progrés i aquella pobresa i repressió?

La resposta està en el magnetisme de l’enamorament que demana que li dediquem el cent per cent de la nostra atenció. Una ideologia és capaç de convertir-se en un objecte de desig tan poderós que ens fa perdre el món de vista. Procusto en la mitologia grega era el propietari d’una fonda a Àtica on oferia als viatgers un bon sopar i els convidava a continuació a dormir en uns llits on havien d’encaixar a la perfecció. Si no era així els amputava les cames o els hi estirava per aconseguir el seu propòsit. La síndrome de Procusto descriu que en el moment que les nostres idees topen contra la realitat ens n’imaginem una que encaixi amb la nostra ideologia. Si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya anirà a Mahoma. Nassim Nicholas Taleb ha escrit un llibre d’aforismes –El lecho de Procusto– on procura que ens adonem que una vegada hem omplert la ment d’idees preconcebudes, de perjudicis, etc., hi afegim la realitat que millor s’hi avingui, la tanquen amb clau i forrellat i tirem la clau al mar. Llegiu el primer aforisme: «La persona a qui et fa més por portar la contrària és a tu mateix». La síndrome de Procusto és una conxorxa contra la realitat i explica el negacionisme en totes les seves varietats: els antivacunes, negar l’holocaust, negar la violència de gènere, que l’home trepitjà la lluna, l’evolució humana, etc., les pseudociències, –els fanatismes, les fal·làcies científiques per justificar el racisme, el sexe dèbil, la teoria queer,... Com és que molts catalans a hores d’ara encara pensen que el procés és una veritat històrica escrita en la nit dels temps, i no el resultat d’uns polítics eixelebrats que no dubtaran en enredar a un poble que si un desig tenia era deixar-se enredar.

L’escriptor Vargas Llosa, que aquests dies no paren de xiular-li les orelles, fustiga en els seus articles l’esquerra més radical i populista –Procusto!!– una opinió que el converteix en fatxa pels assidus a la correcció política del moment, una correcció que els fa viure en una realitat feta a mida, igual que en el seu moment el peruà manipulà la seva realitat a fi que no grinyolés quan hi fes acte de presència Isabel Preysler. Segur que deuen existir tantes realitats com existències han poblat i poblaran aquest planeta. La realitat si no s’edulcora té un sabor molt desagradable.

Compartir l'article

stats