Aquells 54 dies

A la part de frontera gironina amb França estaria bé col·locar-hi un número 54 de grans dimensions. Sí, un 5 i un 4, res més, i que la gent pregunti. Un recordatori negre: 54 són els dies que va ser retingut a la frontera un específic del francès Dr. Monnier, un producte químic que havia de solucionar la plaga de la fil·loxera, que estava exterminant les vinyes de l’Alt Empordà i altres comarques. Ara seria ciència-ficció atrevir-se a dir si aquell producte hauria resolt totalment aquella qüestió tan greu, però la realitat d’aquell entrebanc impensable mereix una memòria.

Les històries de fronteres i duanes, a totes les èpoques, són una font de relats notables, fins i tot pintorescos. Per exemple, quan va començar el saqueig i trasllat de restes arqueològiques a tot el món, les duanes del control encara no tenien catalogades les mòmies d’Egipte; els funcionaris de les duanes corresponents despatxaven el tema fàcilment, i aquelles cultíssimes mòmies les enregistraven com a «bacallà sec».

Però tornem a la fil·loxera. El causant de la mort de les vinyes era un insecte de nom «daktulosphaira vitifolial» que, físicament, amb prou feines arribava a un mil·límetre i mig. L’insecte va arribar a Europa a meitat del segle XIX, es va propagar especialment per França i va entrar a Catalunya per Rabós d’Empordà. Era l’any 1860. La fil·loxera actuava tan ràpidament com contundent; el seu rastre no era una malaltia de les vinyes, sinó la seva exterminació.

La conseqüència immediata va ser l’atur laboral i la ruïna de totes les famílies que tenien vinyes o en vivien. L’emigració era el camí d’anar a refer aquelles vides. L’ Alt Empordà va perdre el 17 % de la seva població. En aquell panorama de desolació, que era europeu, la fil·loxera va ser batejada a Portugal com «novo flagello das vinhas». Diuen els cronistes d’aquella època que el Govern es mostrava inactiu i no encertava les seves poques decisions; una llei d’indemnitzacions va deixar desatesos, precisament, els principals afectats. Hi hagué un alçament popular al poble de Llers contra els tècnics estudiosos de la fil·loxera. Alguns pagesos tiraven pel dret, desesperats, i continuaven plantant redoltes contaminades. S’havien succeït les dimissions de càrrecs diversos, però la fil·loxera anava avançant i quan es va establir un impost específic per combatre la fil·loxera, a l’Alt Empordà ja no hi quedaven vinyes. I fins a l’any 1895 la fil·loxera no va ser declarada epidèmia i calamitat pública. Des d’aquell terrible inici havien passat 35 anys de mal record.

Aquells 54 dies que va ser retingut a la frontera el producte químic del Dr. Monnier permeten obrir uns interrogants sobre si la vinya i la demografia de l’Alt Empordà i demés comarques haurien pogut ser diferents, en el seu progrés, sense aquell entrebanc incomprensible a la frontera amb França.

Actualment a Sant Sadurní d’Anoia celebren cada setembre la «Festa de la fil·loxera» com a record d’una històrica superació que va viure el País, i es va refer tornant al conreu de les vinyes, que són més precioses que mai i et fan tornar a llegir amb emoció aquell emblemàtic poema «Vinyes verdes vora el mar», de Josep M. de Sagarra.

Fronteres, duanes, tragèdies, desorientació, gran tema d’estudi per als interessats en la cultura d’aquesta terra, i de la pau, i de l’avenç, de la vertadera civilització i del goig de la vida, sense obstacles i inconvenients estúpids.

Subscriu-te per seguir llegint