Eleccions al març

No crec que passi perquè no crec que Esquerra siguin tan poc intel·ligent, però cada vegada que dic o escric aquesta frase, la mateixa frase em desmenteix. Tenint un Govern amb el suport de només 33 diputats perquè has perdut el suport dels teus socis d’utopia esberlada, sembla mentida que Pere Aragonès es faci un embolic i no tingui clares quines són les seves prioritats. Sembla mentida que no sigui conscient de la seva fragilitat, ni de la dignitat del càrrec de president de la Generalitat, ni del moment històric que viu el seu partit, que per primera vegada té la presidència després de tants anys de ser marginal a la política catalana. Aquests pressupostos, que tothom donava per aprovats fa unes setmanes, s’estan enverinant.

És veritat que no resulta senzill encaixar les pretensions del PSC amb les dels Comuns, però esperem, o caldria esperar del president de la Generalitat, una habilitat suficient per resoldre aquests conflictes que per molt interessants que resultin empresarialment (Hard Rock, tercera pista), políticament són menors o haurien de ser-ho. Esquerra no acaba d’entendre el moment en què Catalunya es troba. No acaba d’entendre ni tan sols la història del seu propi partit. Un partit nefast i tòxic, que sempre ha estat més d’esquerres que catalanista, que s’ha equivocat en totes les decisions que ha pres, que ha tingut uns líders que quan no han estat uns babaus o uns imbècils han estat uns criminals. I tot i així, i per motius incomprensibles, ha sobreviscut a les terribles conseqüències de la seva acció política i que una vegada més sembla disposat a desaprofitar la seva oportunitat, i a fer-nos desaprofitar l’oportunitat d’aquest temps preciós a tots els catalans.

Si no hi hagués pressupostos i es convoquessin eleccions per al març, i aquest és un altre escenari poc probable però no descartable, el que és segur és que PSC les guanyaria àmpliament, amb no menys de 40 diputats, i Salvador Illa estaria en disposició de ser president de la Generalitat. Ja sé que pot semblar estrany però ho seria amb el suport de Junts i molt especialment si el candidat dels vells convergents fos Jaume Giró. En aquests moments, com d’altra banda ha succeït sempre durant el procés, el principal enemic d’Esquerra és Junts i a l’inrevés. De manera que els catalans hem de despertar-nos del somni que hi ha una majoria independentista articulada. No existeix aquesta majoria. No existeix ara ni existirà després de les properes eleccions autonòmiques, encara que els partits suposadament independentistes, i dic suposadament sabent que és molt suposar, tornin a sumar 68 o més diputats. Qui millor va saber preveure el que acabaria passant fou el president José María Aznar: «Antes se romperá Catalunya».

Junts no farà president Pere Aragonès encara que tots dos partits sumessin els diputats suficients a tal efecte. Igualment és absurd imaginar qualsevol suport de la CUP. Salvador Illa podrà convèncer els vells convergents de tornar a la lògica pactista, autonomista i realista, sense obligar-los a que renunciïn en públic al viatge a Ítaca de la independència. És a dir, podrà convèncer els vells convergents de tornar al seu negoci de sempre, que tant els va beneficiar, i tanta prosperitat va generar a Catalunya. L’independentisme ha intentat superar el pujolisme, ha intentat redimir Catalunya de la seva dinàmica de petita nació prostituta, i no només no ho ha aconseguit sinó que la poca estructura de nació que tenia, encara que fos fictícia, inventada per un Pujol molt voluntarista, ha acabat absolutament destruïda i hem sortit de l’aventura molt més pobres i desanimats del que hi vàrem entrar. I també molt menys convençuts de les nostres possibilitats per ser alguna cosa més que una regió pobra i dissortada.

Pedro Sánchez ha dit que la cimera francesa significarà la fi del procés. El procés fa temps que ha acabat i el resultat fa temps que el sabem, tal com li va escriure per WhatsApp el president Puigdemont al conseller Comín. Però tot i que ha estat brillant Sánchez posant l’independentisme en contradicció amb aquesta cimera, la fi del procés se substanciarà quan Illa sigui president de la Generalitat, tal com el pla Ibarretxe es va donar per totalment mort i enterrat quan Patxi López va ser elegit lehendakari.

El més probable és que hi hagi pressupostos, i que Pere Aragonès tingui marge per convocar les eleccions l’any que ve i apropar-se a esgotar la legislatura. Però sempre que confiem en la intel·ligència d’Esquerra ens adonem que hem tornat a cometre un excés. Per tant, ni el fracàs pressupostari és impossible, ni podem donar per fet que el president de la Generalitat no cometrà l’error de càlcul de creure que té més suports dels que té. Jo no sé quins són exactament els càlculs de Pedro Sánchez, però conec Salvador illa i sé que sap que si en aquests moments se celebressin eleccions autonòmiques, tindria moltes possibilitats de ser el proper president de Catalunya. Per tant, no li posarà les negociacions fàcils al Govern, ni permetrà que Esquerra aconsegueixi sense desgast l’aprovació dels pressupostos. Si Pere Aragonès creu que podrà menysprear el PSC, i que podrà vendre davant del seu electorat i d’Oriol Junqueras que ell no ha pactat amb els socialistes sinó que els socialistes s’han doblegat a la seva voluntat, vol dir que encara no ho entès la seva petitor, ni el poc temps que li queda a l’anomalia extrema que una persona tan gris com ell hagi arribat a Palau.

He pensat molt si escrivia o no aquest article, per com de poc probable és que el Govern permeti que la negociació dels pressupostos fracassi. Però quan ja quasi l’havia descartat i pensava de fet en un altre tema una veu per dins m’ha dit: «És Esquerra. Sempre sap com fer-se el pitjor mal».

Subscriu-te per seguir llegint