El potencial eòlic màxim de Catalunya

Les energies renovables són un recurs il·limitat en el temps, però de disponibilitat limitada; no en podem obtenir tant com vulguem en qualsevol moment. No és, simplement, que el vent no bufa sempre, o que a l’estiu tenim més sol que a l’hivern. L’energia dels vents de tota l’atmosfera i la de la radiació solar que intercepta la Terra és enorme però finita. En conjunt, representen unes deu mil vegades l’energia que la humanitat consumeix actualment, principalment en forma de combustibles fòssils.

Aquest valor enorme ens pot dur a pensar que, salvada l’etapa de la transició energètica, en la qual els combustibles fòssils seran substituïts per fonts renovables d’energia, les necessitats quedaran cobertes amb escreix; les actuals i les del futur. No se’ns escapa, però, que ni el vent ni el sol no es poden aprofitar arreu. Pensem en els oceans, l’Antàrtida o d’altres zones inaccessibles. Descartem, també, selves, boscos, zones d’alt valor agrícola o ecològic. I finalment, tinguem en compte que les instal·lacions han de ser rendibles econòmicament: ha de bufar prou vent i ha de fer prou sol per a poder pagar la inversió.

Amb totes aquestes limitacions, el potencial eòlic total es redueix dràsticament. Alguns autors afirmen que és inferior a les necessitats de la humanitat. Per sort, podem comptar amb la radiació solar, d’un potencial més gran, però que ocupa més superfície i que, per tant, entra en competència amb altres usos del sòl. El que queda clar és que la il·lusió de nedar en l’abundància que ha propiciat el petroli s’ha acabat. No hi ha més, no ens hem deixat cap font renovable rellevant: ni el potencial hidroelèctric, ni l’energia geotèrmica, ni les onades o les marees són comparables amb el vent o la radiació solar. El nostre planeta és així.

Posats a Catalunya, podem concretar molt més. Comptem amb dos estudis prospectius de l’energia fins a l’any 2050: el del Col·legi d’Enginyers Industrials i el de la Generalitat (conegut com a Proencat50). A grans trets, els dos estudis segueixen el mateix procediment. A partir de l’evolució prevista de l’economia determinen l’energia necessària el 2050. Seran uns 110 TWh (terawats hora) d’electricitat que s’hauran de cobrir de fonts renovables, als quals s’hi hauran d’afegir combustibles renovables. Llavors avaluen el potencial de les opcions de captació, sense la fotovoltaica (FV) a terra. Es conclou que sumant els potencials de l’eòlica terrestre, l’eòlica marina i la FV a les teulades no n’hi haurà prou. Un 30% de la demanda s’haurà de cobrir amb FV a terra. O sigui, la FV a terra és el nostre «coixí». Hauria de quedar clar que si l’any 2050 es preveu produir 46 TWh d’eòlica terrestre i 13 TWh d’eòlica marina, estem parlant de valors propers al potencial màxim del vent. No podem extreure gaire més energia dels vents del nostre país. Tampoc no podem esperar gaire més dels 15 TWh de FV a les teulades. El nostre territori (urbà, rural i marítim) és així de petit.

Amb aquesta informació a mà, podem comentar la proposta més sovintejada pels grups de defensa del «territori» davant la implantació d’un nou parc eòlic. En una enquesta realitzada aquest estiu a l’Albera (Alt Empordà), el 62% dels participants demanava «moure els parcs a punts amb menys impacte». Si el rendiment energètic és el mateix, la solució és bona. Si, com és previsible, aquests punts són menys productius, s’hauran de posar més molins. Fins i tot així, l’impacte sobre el territori local podria disminuir. Ara bé, el preu que s’hauria de pagar seria un retorn energètic inferior, un malbaratament dels metalls necessaris per a la construcció del parc, i un kWh elèctric més car. Si els enquestats pensen que aquests «punts amb menys impacte» són d’altres zones fora del «seu» territori, segur que aquestes zones ja estan incloses en el potencial eòlic terrestre. O sigui, si la transició energètica evoluciona com està previst, ja s’ocuparan en el futur. No estan «lliures». De fet, segons la directora de l’ICAEN (Marta Morera), l’any 2050 més del 50% de les comarques contribuiran de manera significativa a la producció eòlica.

Tornant als estudis dels Enginyers i de la Generalitat, resulta inquietant que el 2050 s’arribi al potencial màxim del recurs eòlic de Catalunya. La pregunta natural és «Si més enllà del 2050 l’economia continua creixent i necessita més energia d’on la traurem?». Si fos economista, demanaria que les prospectives energètiques no es fessin prenent com a condició inqüestionable que l’economia ha de créixer un 1,5% cada any. Però no soc economista, sinó físic.

Subscriu-te per seguir llegint