Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Josep Callol

Aragonès contra Aragonès

POL V. V.

No envejo Esquerra Republicana. El partit s'ha fet gran, finalment, i hi ha qüestions que quan ens fem grans, costen de gestionar. Les decisions no es poden prendre de la mateixa manera quan ets un marrec -en el cas dels republicans, quan eren els tercers o quarts al Parlament- que quan en teoria has madurat i tens unes responsabilitats -en el cas dels republicans, amb la presidència i el govern de la Generalitat a les mans i essent decisius a Espanya. És evident que, amb estratègia o sense, ERC ha fet un pas de gegant els últims anys, convertint-se en un partit central, amb responsabilitats importantíssimes i essent una de les claus del futur a Catalunya. Però no ha digerit encara del tot la decisió que els seus responsables van prendre poc després de la declaració d'independència fallida la tardor de 2017.

És evident que passar de ser la crossa de Junts al govern català, pressionant fins a límits insospitats a Carles Puigdemont perquè declarés la independència després del referèndum de l'1 d'octubre, a adaptar-se a la realitat «autonomista» és difícil. Molt difícil. I, si bé fins ara semblava que Pere Aragonès i Oriol Junqueras anaven fent equilibris entre els sectors que han vist que el camí de la independència és, en el millor dels casos, molt llarg i els que encara pensen que Catalunya té possibilitats d'escindir-se d'Espanya amb l'argument de «si el poble vol», i semblava que se'n sortien prou bé, la cimera hispanofrancesa els ha posat en evidència. La cimera o, millor dit, els mateixos responsables polítics amb la decisió d'anar a missa i repicar.

Pere Aragonès va anunciar que assistiria institucionalment a la reunió entre els governs d'Espanya i França i quasi al mateix temps el seu partit confirmava la participació en la manifestació contra la cimera, al costat d'aquells amb qui no van voler estar l'11 de setembre. Probablement, l'anunci de ser present a la manifestació és un intent de torpedinar-la des de dins o, almenys, evitar que el bumerang li esclati a la cara. I Aragonès, en el paper institucional que ha donat al càrrec que ocupa, no vol llençar a la paperera l'oportunitat de participar en un esdeveniment d'aquestes dimensions que, per a més inri, se celebra a Barcelona.

Precisament, és en el lloc on rau l'origen de la contradicció d'Esquerra i en les especulacions sobre el perquè es va escollir la capital catalana. Hi ha qui diu que Pedro Sánchez vol escenificar la «nova vida» de Catalunya, molt allunyada dels moments més àlgids del procés, amb conflictes als carrers i una societat clarament polaritzada i que el fet d'organitzar una cimera d'alt risc com aquesta, demostrarà que s'ha superat aquella etapa. «L'independentisme ha mort», va ser més o menys la resposta del govern central a la pregunta «per què Barcelona?», o almenys és el que es va interpretar. La manifestació és la conseqüència d'aquesta hipòtesi i la que obliga els republicans a prendre la decisió de participar en dues situacions totalment antagòniques.

És un error. Han passat mesos i tothom sap quin és el nou paper d'Esquerra i molts l'han entès i acceptat. Els que no ho han fet, tampoc canviaran d'opinió ni decidiran votar-los en el llarg període de comicis que ens espera a partir d'ara. Aragonès contra Aragonès. ERC contra ERC. És el que han aconseguit. Però no serà un drama. Aquesta història, i els estrategs que hi ha al darrere de la decisió ho han calculat i ho saben molt bé, durarà quatre dies; els previs a la cimera, el de l'esdeveniment i uns quants de posteriors. I ja està.

Qui no ho té tan fàcil són els convocants de la manifestació. «Si diuen que el procés ha mort, demostrem-los que no és així, que continua viu», van dir. Doncs el Consell de la República, Junts i ANC s'han llençat la pilota a la seva pròpia teulada i d'ells i de la capacitat de convocatòria depèn que puguin assolir el repte que s'han autoimposat.

Compartir l'article

stats