Enterradors i enterrats

Solia haver-hi un insecte popular a la meva infància, la cigala. A l’estiu cantava alt, com si encoratgés la calor, amb un so gairebé estrident, i en altres èpoques de l’any desapareixia, no en veies ni el rastre. Hi havia una cançó que en parlava, de la cigala. En realitat n’hi deu haver centenars, però aquesta deia que aquest insecte volador passava part de la seva vida enterrat sota terra. I que quan sortia semblava presumir que encara seguia amb vida, encara que l’haguessin donat per mort.

Jo crec que els anys següent el procés català jugarà el paper de la cigala. Se’l creurà mort i enterrat però, segons les circumstàncies, sortirà una altra vegada amb les seves veus altisonants. Ja sigui que guanyi la dreta, que torni Puigdemont o que altres actes el precipitin a la vida des del més profund de la terra.

N’és una prova la cimera entre el president francès i l’espanyol a Catalunya del proper 19 de gener. Tot i que la intenció de Moncloa sembla ser acabar d’enterrar el procés, fa l’efecte contrari, el desenterra i el deixa que es despatxi una altra vegada a gust.

Després dels pactes i ajustaments pels pressupostos a Catalunya, i les lleis que va aprovar l’executiu espanyol en benefici de l’independentisme, el procés ja estava enterrat, més enllà de les declaracions altisonants per a la parròquia.

No se’l va enterrar mort, per això es tracta d’un enterrament a l’estil cigala, que pot passar anys sota terra. Arribat el seu moment, com amb la poc brillant idea de l’executiu espanyol de celebrar la trobada aquí i gallejar amb això, trencarà el terra com els morts vivents de les pel·lícules quan surten de les tombes.

«Cal defensar el país davant uns il·lusos enterradors», va dir l’expresident de Catalunya Carles Puigdemont aquesta setmana. A la setmana van ser el Consell per la República, l’ANC i Òmnium els que van signar un comunicat de suport a la convocatòria en considerar el suposat certificat de defunció del procés «una provocació, una fantasia i una falsedat». S’equivoquen tots. Si estan fent el contrari, l’estan desenterrant. Haurien de donar-li les gràcies.

Al final de l’estiu era quan per fi veies algunes (poques) cigales mortes. Et feien una mica de pena i una mica de sorpresa veure-les, perquè les havies escoltat des de dalt dels arbres. Aviat les cobrien les fulles de la tardor i llavors sí, adéu molt bones. Fins que això passi, la Moncloa faria molt bé no propiciar les resurreccions.

Subscriu-te per seguir llegint