Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Bosch

El llibre de Vista Alegre

El primer camp del Girona FC ja té la seva gran crònica en arribar al centenari de la seva inauguració

La presentació del llibre de Vista Alegre al saló de descans del Teatre Municipal de Girona el mes passat. MARC MARTI FONT

Any més, any menys, Vista Alegre i Montilivi han estat en cada cas, durant mig segle, les dues cases del Girona FC. Han estat molt pròxims en el temps el cinquantenari de Montilivi (una celebració malauradament frustrada per les restriccions forçades per l’epidèmia de la Covid) i fa uns mesos el centenari de Vista Alegre. El camp el va inaugurar l’antecessor del Girona, la Unió, però la seva mala situació econòmica el va portar a la desaparició, tornant poc després ja com a Girona Futbol Club, amb els colors blancs i vermells, i al mateix camp de Vista Alegre. Era el primer estadi modern del club (venint de la Devesa) tal com encertadament reflexa la portada del llibre que amb motiu d’aquest centenari ha publicat Editorial Gavarres i que els bons aficionats gaudiran de tenir-lo.

Fa uns mesos l’editor Àngel Madrià, al front d’Editorial Gavarres, que està fent un fantàstic treball memorialístic a les nostres comarques, em va demanar que escrivís un dels textos que apareixen al llibre (junt als d’en Josep Maria Fonalleras i en Joaquim Nadal, companys propers de patiments a Montilivi i l’historiador Josep Clarà). El llibre aporta una quinzena d’entrevistes: jugadors, entrenadors, directius, el massatgista Ricardo i el periodista Narcís Planas, que és la primera persona que comença a fer informació de forma diària i sistemàtica a Los Sitios sobre el Girona, fet que va provocar un caliu extraordinari. El pes del que va representar Vista Alegre al club i a la ciutat es notava amb l’abundant assistència a la presentació.

Jo crec que l’Àngel em va demanar l’article perquè a aquesta secció mateix havia llegit fa uns anys un article meu amb motiu d’algun dels dies importants que hem viscut a les darreres temporades i que era una crònica sentimental dels meus records de petit a Vista Alegre (evidentment tinc molts més records de l’anada a Montilivi) quan amb el meu pare, Arseni, que havia jugat al Girona, i el meu oncle Juli em portaven al futbol els diumenges a la tarda. Una anècdota de la temporada 1968/69 em permetia datar-la. L’industrial gironí Pere Saguer, propietari dels caramels Gerió era president aquell any a cavall de les etapes de Benjamí Colomer i Narcís Codina. Josep Ribas de la Crehueta i un altra persona de nom Ripoll eren els venedors de llaminadures del camp al crit popularíssim de «Hay caramelos, chicles, Darlins». Es va aixecar el meu oncle quan passaven pel davant reclamant «els caramels del president» davant de la broma general. No en tenien però em varen comprar, això sí, els Darlins, uns caramels enganxosos que a vegades exigien la visita urgent al dentista. El record que tinc de Vista Alegre és que la meva família hi anava sempre i que estava molt deteriorat doncs era imminent la fi del lloguer i la necessitat de construir un estadi. La gent hi anava mudada, ja que es guarnia molt els diumenges i el nostre seient estava a una llotja situada pràcticament davant la línia de mig camp a la tribuna situada més propera al carrer del Carme. A casa hi ha fotos d’en Salvador Crescenti, testimoni de les visites familiars a Vista Alegre. L’altra fotògraf que sempre anava als partits era en Pablo García Cortés «Pablito» de qui mantinc un gran record perquè fórem amics i companys de feina temps després que aquell nen que era jo anés a les mitges parts dels partits al bar que tenia al carrer Pascual i Prats, «Ven i Ven», amb la seva dona Ramona. Als dies de fred, «dos carajillos» pel meu pare i oncle i un Cacaolat a vegades batejat amb algunes gotetes de conyac per un servidor.

El meu pare mantenia que des de la finestra de l’habitació on vaig néixer a la Clínica l’Aliança es veia el camp. Això succeïa unes setmanes després que el Girona baixés de Segona a Tercera Divisió on va romandre 50 anys. El que em queda d’aquell Girona que vaig veure jugar a Vista Alegre és un camp ple, amb molt d’ambient, fins i tot es cridava força. El Girona aspirava i no pujava, però havia aconseguit ser un equip «señorito», els jugadors cobraven bé, s’entrenaven gairebé cada dia, anaven amb uniforme als desplaçaments i a la ciutat i comarques es seguia atentament la seva evolució. Quan es va anar a Montilivi, que era un gran pas de futur, sempre hi havia aquells que pensaven que quedava massa lluny, que els accessos eren impossibles, el trànsit, etcètera i que no hi havia com sortir de casa amb el puro per enfilar el carrer del Carme i tot passejant anar al camp.

Compartir l'article

stats