Quin espectacle del Barça i quin ridícul del Madrid. És clar, l’equip de Xavi Hernández volia guanyar costi el que costi la Supercopa i al Madrid li era més o menys igual. O això va semblar ahir. El partit de l’equip culer va ser una lliçó: possessió, pressió, arribada i gol. Gavi i Pedri van dominar el centre del camp com van voler, imposant-se per físic i per futbol. Quina exhibició. I Frankie De Jong? Que bo que és; que bé ha fet quedant-se. Això del Madrid, en canvi, va ser dramàtic. A Carlo Ancelotti li ha caigut l’equip després del Mundial. La majoria dels jugadors està sense energia i sense idees. Luka Modric i Toni Kroos són els exemples més clars. Però també Rüdiger, Mendy, Fede Valverde o Camavinga. Què dir de Vinicius Junior, que ni va aparèixer en tota la Final. Thibaut Courtois està tapant les mancances en els últims partits, però no pot parar-ho tot. I des de la banqueta tampoc hi ha solucions. Encara que el pitjor del Reial Madrid és que falla en actitud, quelcom innegociable en qualsevol equip i més en un que ha fet de la seva fe en la victòria l’enveja de tota Europa.

El famós ADN Barça va aparèixer i va tornar a guanyar un títol. El debat era guanyar o jugar bé, posar l’estil per sobre del resultat o adaptar-lo en funció del rival. Una manera de jugar innegociable o negociar-la en cada partit. Ahir s’enfrontaven dues filosofies, però sense victòries no hi ha filosofia que valgui. El Barça va golejar i va jugar de meravella, la combinació perfecta. Xavi té en la retina el futbol del millor Barcelona de la història. Els jugadors canvien, però ell no renuncia a una manera de jugar que es practica des de la Masia, fet que enorgulleix els culers.

L’error és menysprear l’altre futbol, el que representa el Reial Madrid. El de creure fins al final, el de no rendir-se mai, el de posar el resultat per sobre de l’estil, el de ser capaç d’adaptar-se al rival, el del rei d’Europa… El que va estar desaparegut en combat en la Supercopa. Xavi va aconseguir dues coses: el seu primer trofeu com a entrenador del Barça i banyar Ancelotti. L’italià ha de ventar un cop al cim de la taula o un parell de crits, com el seu homòleg en la pròrroga del partit contra el València. Que posi les piles a més d’un abans que sigui massa tard.