La bellesa interior

Resulta que els adolescents són el suficientment madurs per saber que el que els passa és disfòria de gènere i com a conseqüència iniciar el trànsit en direcció oposada a l’opinió del registre civil, o per decidir elles soles que no volen parir una criatura que nia en les seves entranyes. Però en cas que se sentin incòmodes amb el seu cos, massa gras, massa prim, pit voluminós o petit, aleshores sí que necessiten una veu amiga que els digui que no es preocupin, que el cos està destinat a alimentar els cucs, que el que importa és la bellesa interior que un altre dia s’emmirallarà en cada una de les estrelles del firmament. Aquest és el propòsit de la campanya: «Soc real, soc autèntica» que promou el Ministeri d’Igualtat perquè les noies s’oblidin dels cossos de les models, de les actrius, de les influencers, perquè en el mateix instant que pretenguin ser com elles hauran caigut en l’emboscada de la violència estètica o la dictadura del cos perfecte que com tota dictadura té els seus enemics, els que no tenen dret d’admissió en el cànon estètic vigent.

Quan un adolescent es mira al mirall pot saludar amb un somriure afectuós al nouvingut, o sentir frustració perquè el cos que ha vist al contrari d’una foto no es pot editar i l’haurà de carregar pel carrer o mostrar tal com és en la primera aventura sexual. A partir d’ara començarà per ell una lluita sense treva per escapar-se d’un cos que el viu com una garjola i l’única manera que se li ocorrerà per serrar els barrots serà sotmetre’s a règims draconians, esbufegar mentre deixa enrere un calvari de quilòmetres, arrebossar-se de fang en un spa, beure tres litres d’aigua,... Tot serà en va. Per més que intenti enfonsar el seu cos odiós al fons del mar a cops de rem sempre acabarà surant. Per més que tunegem el cos amb silicona, musculatura d’acer o amb silicis de vida espartana, al més petit descuit escoltarem la seva veu de súplica. Potser un dia quan la vanitat deixi d’utilitzar el cos d’esquer, ens adonarem que no tenim un cos sinó que som un cos, un cos que té memòria i consciència, un cos que hem heretat dels nostres pares i que nosaltres el passarem en herència –com autèntica legítima!– als nostres fills. Enrere queden els experiments del doctor Guillotin durant l’època de terror de la Revolució Francesa que intentava donar vida als caps que anaven a parar al cistell després que el botxí Sanson o la guillotina –la icona de la Revolució– haguessin fet la feina.

Però com que la vida consisteix en remar contra corrent, en rebel·lar-nos un dia i un altre contra el que tots sabem, i sabem també que treure les teranyines del cos va bé pel cos i el cervell, caminem, fem les nostres flexions, ens mirem al mirall abans de sortit i preferim mil vegades que ens diguin quin goig que fem encara que sapiguem que és mentida a que ens diguin que som intel·ligents perquè no portem bé tornar-nos invisibles, deixar de ser objecte de desig per més que des del puritanisme de nova fornada ens diguin que l’infern està ple de cossos que només volien ser simplement un cos. L’Associació Americana de Pediatria recomana el tractament de l’obesitat infantil amb fàrmacs o cirurgia. Llegeixo que vuit mils menors es sotmeten a cirurgia estètica a Espanya. Una cosa és acceptar-nos davant el mirall i una altra abandonar-nos en una corrent de desídia. En moltes ocasions una consulta al psiquiatre on no hi poden faltar els pares serà suficient per anul·lar la visita al cirurgià plàstic, però en altres aquest serà necessari pel benestar i salut dels joves. Com deia, una jove pot avortar, pot decidir ser trans, però se li aconsella que els pits o una vulva ni tocar-los.

Subscriu-te per seguir llegint